A Andreuccio de Perusa, Perugia, arribat a Nápoles o Napols a comprá caballs, li passen en una nit tres graves calamidats, y salvánse de totes, torne a casa en un rubí.
Va
ñabé, segóns
hay sentit, a
Perusa, un jove
de nom Andreuccio
de Prieto, tratán
de caballs y bésties
de cárrega, que
habén sentit que a
Nápoles se compraben caballs a bon
preu, embutínse a
la bossa singsens florins
de or,
no habén may
eixit de la seua
terra,
en atres mercadés allá que
sen va aná; aon, arribat un domenge
al tardet y informat
per lo seu messoné, al
matí siguién va
baixá al
mercat, y mols ne va
vore y mols
li van agradá y va entrá
en trates sobre mols,
pero no podén dessidís
per un,
per a mostrá que a
comprá habíe anat, com bruto y poc
prudén,
moltes vegades en presensia
de los que anabe y
de qui veníe va traure
la bossa aon teníe
los floríns. Y están
en estos trates,
habén mostrat
la seua bossa, va passá que
una jove
siciliana bellíssima,
pero disposada
per poc
preu a contentá a consevol
home,
sense que ell
la veiguere va passá
prop de ell y va
vore la bossa, y se va di:
– ¿Quí estaríe
milló que
yo si estos
dinés foren meus? – y va seguí
cap abán. Y
estabe en esta jove
una agüela tamé
siciliana que al
vore a Andreuccio va corre a abrassál;
lo que veén
la jove,
sense di res,
la va esperá apartadeta.Andreuccio giránse
cap a
la vella
la va coneixe y
li va
fé grans
festes prometénli ella vindre a
la seua fonda, y
sense quedás allí mes rato,
sen va aná, y Andreuccio va torná als
seus trates;
pero no va
comprá res
pel matí.
La jove, que
primé la bossa
de Andreuccio y después
la familiaridat
de la agüela en ell habíe vist,
per probá si ñabíe un modo
de que ella puguere fes
en aquells
dinés, o tots o
en part,
li va escomensá a
preguntá quí ere ell y
de aón, y qué fée
aquí y cóm ere que
lo coneixíe. Y ella,
en tot detalle
los assuntos
de Andreuccio
li va contá,
en poca
diferensia de com u haguere explicat ell
mateix. Ella habíe estat mol tems a
Sicilia en lo pare de éste y después a
Perusa, y tamé
li va contá aón dormiríe y
per qué habíe vingut.
La jove, informada del linaje
de ell y dels noms,
en malissia, va tramá
lo seu plan; y, giránse
cap a casa, va
doná a
la agüela faena
per a tot
lo día
per a que
no puguere torná a
vore a Andreuccio; y agarrán a
una criadeta seua a
qui li habíe enseñat mol
be tals
servissis, casi
de nit
la va enviá a
la fonda aon Andreuccio
estabe. Y arribada allí
lo va trobá
sol a
la porta, y
li va
preguntá per Andreuccio; a
lo que, diénli ell que ere ell
mateix, ella, portánlo apart,
li va di:
– Siñó,
cuan tos vaigue
be, tos espere a casa seua.
Andreuccio,
sense avisá als
de la fonda, va di:- Pos aném, ves dabán;
yo aniré detrás
de tú.
La criadeta a casa
de aquella
lo va portá. Vivíe a un
barri de nom Malpertuggio, que
lo seu nom ya díe
lo bon
barri que ere (
de mal
en pijó).
Pero ell, com
no u sabíe ni u sospechabe, creén que anabe a un honestíssim
puesto y a
vore a
una Siñora honrada,
sense precaussions,
en la criadeta dabán, va entrá a
la casa; y al pujá
per los escalóns,
habén ya
la criadeta a
la seua
Siñora cridat y
dit:«¡
Aquí está Andreuccio!»,
la va
vore a dal
de la escala assomás y esperál. Ella ere
encara bastán jove, alta
de estatura y
en una cara hermossíssima, vestida y adornada honradamen. Y al
aproximás o
arrimás an ella Andreuccio, va
baixá tres grasons a trobál
en los brassos uberts y aviánseli al
coll un rato
lo va
está abrassán
sense di res, com si
una invensible ternura
li impediguere féu; después, derramán llágrimes
li va besá al fron, y
en veu
una mica esgarrada
li va di:
– ¡Oh, Andreuccio meu, benvingut!
Ella, después, agarránlo
de la má
lo va portá a baix al salón y desde allí,
sense di res mes,
en ell va entrá a
la seua cámara, que
estabe plena
de roses, flos
de azahar y atres flos y fée mol
bona auló, y allí va
vore un bellíssim
llit encortinat y
moltes robes penjades
de les vigues
de fusta o llumeres segóns
la costum de allí, y atres adornos (arreos) mol majos y rics;
per estes coses, com ere inexperto, va creure que ella ere
lo menos
una gran
Siñora. Y sentánse
damún de un
arca que
estabe al
peu del
llit,
aixina va escomensá a parláli:- Andreuccio, estic
segura de que te maravilles
de les caríssies que te
fach y
de les meues llágrimes, perque
no me coneixes,
pero pronte sentirás algo que potsé te faigue maravillát mes, com es que
yo soc tan
germana; y te dic que, ya que Déu me
ha fet una grássia tan gran que abáns
de la meua
mort hayga vist an algún dels meus germans,
encara que voldría vóretos a tots, me moriré
consolada.
Pietro, pare meu y teu, com crec que ya sabrás, va viure mol tems a Palermo, y per la seua bondat y agrado va sé y encara es volgut allí; pero entre atres que mol lo van vóldre, ma mare, que va sé una dona noble y entonses ere viuda, va sé qui mes lo va volé, tan, que apartán la temó a son pare, a sons germáns y al seu honor, se va familiarisá en ell tan que vach naixe yo, y estic aquí, com me veus. Después, arribada la ocasió a Pietro de anássen de Palermo y torná a Perusa, a mi, sén mol chiqueta, me va dixá en ma mare, y may mes, pel que yo sé, ni de mí ni de ella sen va enrecordá: pel que yo, si mon pare no fore, mol lo reprobaría, tenín en cuenta la ingratitut seua cap a ma mare, y tamé l´amor que a mí, com a filla seua no naixcuda de criada ni de vil dona, debíe tíndrem; y que ella, sense sabé quí ere ell, moguda per lo fidelíssim amor va ficá les seues coses y an ella mateixa a les seues mans. Les coses mal fetes y passades són mes fassils de criticá que de arreglá; pero aixina van sé les coses, sin embargo.
Ell me va dixá a Palermo sén chiqueta, aon ma mare, que ere mol rica, me va doná per dona a un de Agrigento, gentilhome y honrat, que per amor de ma mare y de mí va vindre a viure a Palermo; y va escomensá a consertá algún trate en lo nostre Rey Carlos. Aixó, sabut pel rey Federico, abáns de que pugueren portás a bon terme, va sé motiu de fel fugí de Sicilia cuan yo esperaba sé la mes gran Siñora que ñaguere an aquella isla. Agarrades les poques coses que van pugué pendre (dic poques en comparassió a les que teníem), abandonades les terres y los palaus, aquí mos vam refugiá, aon lo rey Carlos, reparats en part los mals que per nell habíem ressibit, mos va doná possessions y cases, y encara li done a ton cuñat bones gratificassions o propines, tal com podrás vore: y de esta manera estic aquí aon yo, per la bona grássia de Déu y no teua, dols germá meu, te vech. Y dit aixina, va escomensá a abrassál un atra vegada, y un atra vegada plorán en tendresa, li va besá lo fron. Andreuccio, sentín esta fábula tan ordenada y contada per aquella a la que en cap momén se li acababen les paraules entre les dens ni se li movíe la llengua, enrecordánse que ere verdat que son pare habíe estat a Palermo, y sabén de les costums dels joves, que de bon agrado amen a la juventut, y veén les tendres llágrimes, lo abrassál y lo besál, va tindre alló que ésta diebe per mes que verdadé. Y cuan ella va callá, li va contestá:
– Siñora, no tos té que pareixe gran cosa que me maravilla; perque en verdat, mon pare no va parlá may de la vostra mare y de vos, y si va parlá de alló al meu coneiximén no ha vingut, yo tenía tal coneiximén de vos com si no haguereu existit; y me es mol agradable habé trobat aquí a man germana, mes encara perque estic sol aquí y no u esperaba. Pero una cosa vull que me expliquéu: ¿cóm vau sabé que yo estaba aquí?
A lo que va contestá ella:
– Este
matí me u
ha fet sabé
una pobre dona que mol me visite perque
en lo nostre pare,
pel que ella me diu, mol tems a
Palermo y a
Perusa va
está. Me
ha paregut mes honesto que tú vingueres a casa meua que
yo aniguera a
la fonda.
– Después de estes paraules, va escomensá ella a preguntá sobre tots los paréns, pel seu nom; y sobre tots li va contestá Andreuccio, creénse mes encara lo que menos li conveníe creure. Habén sigut la conversa llarga y la caló gran, va fé ella serví vi de Grecia y dolsos y va doná de beure a Andreuccio. Después de aixó, volénsen aná perque ya ere hora de sopá, de cap manera lo va dixá ella, va ficá semblán de enfadás mol, y abrassánlo li va di:- ¡Ay, triste de mí!, qué cla vech que te soc poc volguda. ¿cóm penses que están en una germana teua may vista per tú, y a casa seua, aon al vindre aquí teníes que habét quedat a dormí, y vols anáten a sopá a la fonda? Soparás en mí: y encara que lo meu home no estigue aquí, que mol me apene, yo sabré be, com a dona, fet los honors. A lo que Andreuccio, no sabén qué contestá, va di:
– Vos me sou volguda com té que séu una germana, pero si no men vach me esperarán tota la nit per a sopá y faré una canallada.
Y ella entonses va di:
– Alabat sigue Déu, ¿no ting
yo a casa a
qui enviá
per a avisá que
no te esperon? Y
encara faríes mes gran cortessía si
los digueres als teus
compañs que vingueren a
sopá, y después, si vols anáten, ton podríeu aná tots
en compañía.
Andreuccio va contestá que del
seus compañs no volíe res
per aquella nit,
pero que ell se quedaríe. Ella entonses va
fé vore que enviabe a di a
la fonda que
no lo esperaren
per a
sopá; y después
de mols atres raonaméns, sentánse a
sopá y espléndidamen servits
de mols manjars, van
está a
la taula hasta
la nit tancada: y habénse eixecat
de la taula, y Andreuccio volénsen aná, ella va di que “ni hablar” perque
Nápoles no ere
una siudat per a aná
pel carré
de nit, y menos un forasté, y que
lo criat que habíe enviat a di que
no lo esperaren a
sopá, tamé habíe avisat als
de la fonda. Creénse aixó,
engañat per la falsa confiansa, se va quedá. Va sé después del
sopá la conversa mol llarga, y
habén ya passat
part de la nit, ella, dixán a Andreuccio dormí a
la seua alcoba
en un mosset que
li ajudare si nessessitabe algo,
en les seues dones
sen va aná a un atra cámara. Fée molta caló;
per lo que Andreuccio, al
vore que se quedabe
sol, se va quedá
en poca
roba y se va traure les calses y les va
ficá al capsal del
llit; y sénli menesté
la natural costum de tindre que
evacuá lo ventre,
li va
preguntá al mosset aón se fée alló. Ell
li va siñalá a un raconet
de la alcoba
una porta, y
li va di:- Ahí
dins. –
Andreuccio va entrá y va
ficá lo peu damún de un
tauló que se va desclavá o
desenclavá de la viga
de la part contraria a
la que
estabe, va volcá, y ell va caure
cap a baix: y tan
lo va vóldre Déu que
cap mal se va
fé a
la caiguda, y aixó que ñabíe bastanta eixecada;
pero en la brutíssia y gorrinada del
puesto aon va aterrissá se va embrutá. Este
puesto,
per a que
milló entengáu
lo que se
ha dit y
lo que seguix, tos diré cóm ere:Ere un callejón o callizo estret com
moltes vegades u veém entre
dos cases:
damún de dos travessés minuts, que anaben
de una casa a l’atra, se habíen clavat algunes
taules o taulons y colocat
lo assiento del
trono. Trobánse, pos, allá baix al carreret Andreuccio, queixánse
de la caiguda y del susto, va escomensá a
cridá al mosset:
pero lo sagal, al sentíl caure ya habíe anat a díu a
la Siñora, que, corrén a
la seua alcoba, va mirá si les seues robes estaben allí y les va trobá, y an
elles los dinés que
per sempre portabe
damún. Ella,
de Palermo, fen
vore que ere
la germana de un
perusino,
li habíe parat
la trampa aon habíe caigut y
no se va preocupá
de ell, va aná a
tancá la porta per la que ell habíe
eixit de cara al váter.
Andreuccio, com
no li contestabe
lo mosset, va escomensá a
cridá mes fort,
pero no li va valé
de res. Sospechán y
massa tart acatánsen del
engañ, va pujá
per una paredeta baixa que aquella
carrereta separabe del carré y va
baixá al carré, va trobá
la porta de la casa, que mol
be va reconeixe, y allí va
cridá mol tems, y mol
la va
sacsá, y va pegá patades, y
puñades, tot
en vano. Plorán perque ya vee
clara la seua desventura, va escomensá a dis:
– ¡Oh! – va di Andreuccio- , ¿no me coneixes? Soc Andreuccio,
germá de la Siñora Flordelís. A
lo que ella va contestá:
– Bon
home, si
has begut
massa ves a dormí
la mona y torna
pel matí;
no sé quin Andreuccio ni qué burles són estes que dius. Vésten,
au, cóla y díxamos dormí- ¿Cóm? – va di Andreuccio- , ¿no
saps lo que dic?
Sí que u
saps, y ben
be;
pero si
aixina són les parenteles a
Sicilia, que
en tan poc tems se olviden, tórnam al menos
la roba que me
hay dixat ahí dal, y men aniré
en Déu
de bona gana.
A
lo que ella, casi enriénsen, va di:
– Bon
home, me pareix que estás ensomián.
Y
lo di aixó y embutís
cap a
dins y
tancá la finestra va sé tot a un tems.
La gran rábia
de Andreuccio, ya seguríssim del
engañ, mes
la pena va
está a pun
de convertís
en ira, y
per la forsa se va proposá reclamá alló que
en les
paraules no podíe recuperá,
pel que,
per a escomensá, agarrán
una gran
pedra,
en cops mol mes grans que abáns, va escomensá a fótreli a
la porta, que retronabe. Mols dels
veíns abáns despertats y eixecats, creén que ere algún pesat y corcó que fingíe
per a molestá an aquella bona
dona, fastidiats
per la sorollina que armabe, assomats a les finestres, com a un
gos forasté tots
los del
barri li lladren, van escomensá a
cridá:
– Es
de pocavergoñes y sanguangos vindre an estes hores a casa
de les bones dones a burlás; ¡Au!, vésten
en Déu, bon
home; díxamos dormí, y si algo tens que tratá
en ella torna demá y
no mos donos este fastidio
de nit.
Y ofenénli an ell
mateix la corrompina que
de ell
mateix li arribabe, va aná
cap al
mar per a rentás, va torse a má
esquerra y va aná baixán
per una carrera que se díe
la Ruga
Catalana (arruga); y después, caminán
cap amún, va
vore que veníen
cap an ell
dos persones en una llinterna a
la má. Tenín
temó de que foren
de la guardia de la corte o atres homes disposats a
fé lo mal,
per a esquiváls, a
una casota que va
vore prop, cautamen se va amagá.
Pero estos, com si an
aquell mateix puesto hagueren sigut enviats, dixán an
terra algunes ferramentes que portaben, van escomensá a miráles,
parlán de varies coses sobre
elles. Y mentres parlaben va di un:
Andreuccio callabe;
pero ells, arrimánse
en la llum,
li van
preguntá qué
cosa tan asquerosa
estabe fen allí. Andreuccio
los va contá tot
lo que
li habíe passat. Ells, imaginánse aón
li podíe
habé passat alló, se van di:- Segú que a casa del matón
de Buottafuoco (bota
foc)
li ha passat aixó. Y giránse
cap an ell,
li va di un:
Andreuccio, com
estabe desesperat, va contestá que
sí. Habíe sigut sepultat
aquell día
lo arzobispo de Nápoles,
de nom
micer Filippo Minútolo, y habíe sigut enterrat
en riquíssims adornos y
joyes, y
en un rubí que valíe mes
de singsens
florins de or, y estos volíen aná a
robá; y
aixina lay van di a Andreuccio, que
en mes
codissia que ben aconsellat,
en ells
sen va aná. Y caminán
cap a
la iglesia majó, com Andreuccio putíe mes que
una putput refregada a un femé, va di un:- ¿No podríem trobá
lo modo
de que éste se rentare
una mica,
per a que
no putixque tan?
Va di l´atre:
Una vegada al pou, van trobá
sol la maroma, se habíen emportat
lo cubo;
pel que
juns van pensá lligál
en la corda y baixál al pou, y que ell allí baix se rentare, y
cuan estiguere llimpio estirare
de la soga y ells
lo pujaríen; y
aixina u van
fé. Va passá que, habénlo baixat al pou, algúns dels guardies
de la siñoría (o
pel caló o perque habíen corregut detrás
de algú) tenín
sed, an
aquell pou van vindre a
beure; y al vorels estos
dos rápidamen van colá cametes ajudéume,
sense acatássen los guardies que veníen a abeurás.
Y están al fondo del pou Andreuccio ya rentat, va menejá
la corda. Ells,
en sed, dixán a enterra
los seus escuts, les
armes y les túniques, van escomensá a
estirá de la corda, creén que
estabe penjat an ella
lo cubo
ple de aigua.
Cuan Andreuccio se va
vore prop del brocal del pou, soltán
la maroma,
en les máns se va agarrá a
la vora. Veén aixó aquells
dos, espantats, van
afluixá la soga y van fugí
lo mes
rápit que van pugué. Andreuccio se va maravillá mol, y si
no se haguere aguantat
be, hauríe caigut un atra vegada al fondo,
no sense gran mal o inclús
la mort.
Pero va
eixí de allí y va trobá les
armes que sabíe que
los seus compañs no habíen portat, y
encara mes se va extrañá.
Pero en temó y
sense sabé qué
fé, lamentánse
de la seua
fortuna,
sense tocá res, va dessidí anássen; y caminabe
sense sabé
cap aón. Bambán
aixina, se va topetá
en los dos compañs, que veníen a tráurel del pou; y, al vórel, maravillánse mol,
li van
preguntá quí
lo habíe tret del pou. Andreuccio va contestá que
no u sabíe y
los va contá
lo que habíe passat y
lo que habíe trobat
fora del pou. Ells, donánsen cuenta
de quí habíe sigut, rién
li van contá
per qué habíen colat y quí eren aquells que
lo habíen tret. Y
sense mes
paraules, sén ya
mijanit,
sen van aná a
la iglesia, y an ella van entrá mol fássilmen, y van aná al
sepulcro, que ere
de mármol y grandiós; y
en un
ferro que portaben van eixecá
la llosa, que pesabe mol, només
lo nessessari
per a que un
home puguere entrá a
dins, y
la van apuntalá. Y
fet aixó, va di un:
A
lo que l´atre va contestá:
– Ni
yo – va di aquell- , que entro Andreuccio.
– ¿Cóm que
no entrarás? A
fe de Déu, si
no entres te fotrem blau
en un
de estos ferros hasta que te veigam caure
mort.
Andreuccio, acollonit, va entrá, y mentres entrabe va pensá:
«Estos me fan entrá
per a engañám perque
cuan los u
hayga donat tot, mentres estiga tratán
de eixí de la sepultura
sen anirán als
seus assuntos y me quedaré
sense res». Y
per naixó va pensá quedás
en la seua
part; y enrecordánsen del
pressiós anell del que
los habíe sentit
parlá,
cuan ya habíe baixat lay va traure del
dit al
arzobispo y
sel va
ficá ell; y después, donánlos
lo báculo y
la mitra y
los guáns, y traénli hasta
la camisa, tot
los u va
doná, dién que
no ñabíe res mes. Ells, afirmán que teníe que
está lo anell,
li van di que buscare
per tot arreu;
pero ell,
contestán que
no lo trobabe y fen
vore que
lo buscae,
los va tindre esperán un rato. Ells que,
per un atra
part, eren tan malissiosos com ell, diénli que continuare buscán
be, al momén adecuat, van traure
lo puntal que aguantabe
la llosa y van
fugí, dixánlo an ell a
dins del
sepulcro, com un
tort a
una lloseta.
La angustia
de Andreuccio consevol se
la pot imaginá. Va
probá moltes vegades en lo cap y
en los muscles a
vore si podíe alsá
la llosa,
pero se cansabe
en vano. Vensut, va
pédre lo coneiximén y va caure
damún del
arzobispo; y
qui u haguere vist entonses mal haguere sabut quí
estabe mes
mort,
lo arzobispo o ell.
Pero cuan va torná a espabilás, va escomensá a plorá
sense consol, veén que o moriríe allí si
no veníe dingú a obrí,
de fam y
de pudina entre
los cucs del
mort, o si veníe algú y
lo trobabe a
dins,
lo penjaríen per lladre. Y
en estos
pensamens y están mol acollonit, va sentí
per la iglesia que caminabe y parlabe molta
gen, que anabe a
fé lo que ell
en los seus compañs ya habíen
fet.
Andreuccio, veén aixó,
ficánse de peu, va agarrá al móssen
de una cama y va
fé vore que
lo estirabe
cap a baix.
Lo móssen va fotre un crit
tremendo y
rápidamen se va aviá
fora del
arca: espantats tots
los atres, dixán
lo sepulcro ubert, se van
doná a
la fuga com si foren perseguits
per sen mil dimonis. Andreuccio, mol alegre, va
eixí fora y
per aon habíe vingut
sen va aná
de la iglesia.Aproximánse ya
lo día,
en aquell anell al
dit, va arribá al
mar y desde allí se va adressá a
la seua fonda, aon va trobá als
seus compañs y al messoné, que habíen estat tota
la nit preocupats
pel que haguere pogut
passáli.
Los va contá
lo que
li habíe passat, y
lo messoné
li va di que teníe que anássen
de Nápoles per seguridat;
aixina u va
fé y
sen va entorná a
Perusa,
habén invertit
los seus dinés en un
anell cuan a
lo que hi habíe anat ere a
comprá caballs.
SEXTA
Me gusta esto:
Me gusta Cargando...
Relacionado - Related