Lo sultán de Babilonia envíe a una filla seua a casás en lo rey del Algarve, Portugal, la que, per diverses calamidats, en cuatre añs arribe a les mans de nou homens a diferens puestos. Al final, restituida al pare com a donsella, torne a la voreta del rey del Algarve com a dona, a lo que anabe primé.
Potsé
no se hauríe extés mol mes
la historia de Emilia
sense que
la compassió per madama Beritola
no los haguere conduít a derramá llágrimes. Pero después
de que an aquella
historia se va
ficá fin, li va apetí a
la Reina que Pánfilo continuare, contán
la seua; per
lo que ell, que ere mol ben cregudet, va escomensá:
Difíssilmen, amables Siñores, pot sé sabut per
natros lo que mos convé,
pel que, com
moltes vegades se
ha pogut vore, ne han
ñagut mols que, estimán que si se faigueren rics podríen viure
sense preocupassions y segús, u van
demaná a Déu
no sol en orassions sino
en obres,
no rehusán
cap pena ni perill per a intentá conseguíu: y
cuan u habíen lograt, van trobá que per
dessich de tan gran herensia van aná a matáls
los que abáns
de que se faigueren rics
dessichaben que visqueren. Atres,
de baix estat pujats a les altures dels
reinos per
mich de mil perilloses batalles, per
la sang de sons
germáns y dels
seus amics, creén
está an
elles la suma
felissidat, van vore (
no sense la seua
mort) que a l´or
de les
taules reals se bebíe
lo veneno. Mols ñabíe que
la forsa del
cos y
la bellesa, y serts
ornamens (adornos)
en moltes ganes van dessichá, y
no se van percatá
de habé dessichat mal hasta que aquelles coses
no los van sé ocasió
de mort o
de dolorosa
vida.
Y per a
no parlá un per un
de tots
los dessichos dels humans, afirmo que
no ña ningú que
en tota
la precaussió, segú dels
azars o dessignios
de la fortuna pugue sé triat per
los vius. Si volém obrá
be, a
pendre y
arramblá hauríem
de disposamos
lo que mos dono
aquell Déu que sap
lo que mos
fa falta y
lo que mos pot
doná. Pero si
los homes pequen per dessichá varies coses, vatres, grassioses Siñores, mol pecáu per
una cosa, que es per dessichá sé mes hermoses, hasta
lo pun
de que,
no bastántos
los encans que per
la naturalesa tos han sigut consedits,
encara en maravillós
arte busquéu aumentáls.
Tos contaré
lo hermosa que va sé
una mora (sarracena) que,
en uns cuatre añs, va tindre que
casás nou vegades. Ya
ha passat mol tems desde que va
ñabé un
sultán a Babilonia que va tindre per nom Beminedab, al que als
seus díes
moltes coses al
seu gust li van passá. Teníe éste, entre mols
fills mascles y femelles,
una filla cridada Alatiel que,
pel que tots
los que
la véen díen, ere
la dona mes
hermosa que se haguere vist
en aquells tems al món.Lo
rey del Algarve li habíe ajudat a Beminedab a guañá
una escabechina que habíe causat
moltes baixes a
una caterva
de árabes que li habíen caigut
damún.
Lo rey li habíe demanat com
una grássia espessial a
la filla, y ell lay habíe
donat per
dona; y
en honrada compañía
de homes y
de dones y
en mols nobles y un
ric ajuar
la va
fé montá a
una nave ben
armada y ben provista, y enviánlay,
la va encomaná a Déu.
Los marinés,
cuan van vore
la bonansa del
mar, van eixecá al ven les
veles y del port
de Alejandría van
eixí y mols díes van navegá felísmen; y habén passat
Cerdeña, se van eixecá un día contraris vens, impetuosos, y
lo mar va
sacsá tan
la nave aon anabe
la Siñora y
los marinés que
moltes vegades se van tindre per perduts. Pero, com eren homes valens, fen aná tot
lo seu arte y tota
la seua forsa, sén
combatits o
combatuts y
esbatussats pel infinito
mar, van ressistí durán
dos díes; y
escomensán ya
la tersera nit desde que
la tempestat habíe escomensat, y
no parán ésta sino que
encara creixíe,
no sabén aón estaben ni podén calculáu tampoc per
la vista, perque
lo sel estabe tapat de núgols negres y tenebrosa nit, están
no mol mes allá
de Mallorca, van sentí que cruixíe
la nave.
Pel que,
no veén reméi per a
la seua salvassió, van aviá a
la mar una chalupa, y confián mes
en ella que
en la nave esbadocada, allí se van aviá
los patrons, y después
de ells tots
los homes que ñabíe a
la nave, y creén fugí
de la mort se
la van trobá
de cara: perque
no podén
en aquell mal tems aguantán a tans, se va afoná
la chalupa y se van aufegá tots.
Y
la nave, que per
lo impetuós ven ere espentada,
encara que tota badada estiguere y ya casi plena
de aigua –
no habénse quedat an ella dingú mes que
la Siñora y les seues dones, y totes per
la tempestat del
mar y per
la temó vensudes, estáen tombades a bordo com si estaren mortes – navegán mol
rápidamen, va aná a varás a
una playa de la isla de Mallorca,
en tan ímpetu que se va empotrá casi sansera a
la arena, a un tiro
de pedra de la vora; y allí, batuda
pel mar,
sense podé sé moguda
pel ven, se va quedá durán
la nit. Arribat
lo día
cla y algo apassiguada
la tronada,
la Siñora, que
estabe mich morta, va alsá
lo cap y, tan fluixeta com
estabe va escomensá a
cridá a
la seua servidumbre, pero
en vano cridabe:
los criats cridats estaben
massa lluñ.
Com
no contestabe dingú ni vée a dingú, se va assustá mol y va tindre molta
temó; y com
milló va pugué, eixecánse, a les dames que eren
la seua compañía y a les atres dones va vore tombades, y les va aná sacsán, después
de mol
cridá a poques va trobá
en vida, perque se habíen
mort per
lo estómec revolt y escagarsades per
la gran
temó:
pel que
la po de la Siñora se va
fé encara mes gran. Pero apretánli
la nessessidat
de dessidí algo, ya que allí sola se veíe (y
sense sabé aón
estabe), tan va animá a les que vives estaben que les va
fé eixecás; y veén que
no sabíen aón habíen anat
los homes,
la nave varada an
terra y plena
de aigua, totes
elles van escomensá a plorá. Y va arribá
la hora
de nona abáns
de que a dingú veigueren, ni per
la vora ni a
cap atra part, a qui pugueren despertá
la piedat y les ajudare.
Arribat michdía, per sort, tornán
de una terra seua va passá per allí un gentilhome
de nom Pericón
de Visalgo,
en mols criats a caball; éste, veén
la nave, se va imaginá
lo que ere y va enviá a un dels criats
cap an ella per a que li contare
lo que ñabíe.Lo criat,
encara que fénu
en dificultat, allí va pujá y va trobá a
la noble jove y
la poca compañía que teníe, daball
de la punta
de la proa, tota tímida,
amagada. Y
elles, al vórel, plorán van
demaná misericordia
moltes vegades, pero donánse cuenta
de que
no les enteníen y
de que
elles no los enteníen, per señes se van ingeniá
en amostráli
la seua
desgrassia.
Lo criat, com
milló va pugué mirán totes les coses, va contá a Pericón
lo que allí ñabíe, y éste va
fé portá a les dones y les coses mes
pressioses que allí ñabíe y que van podé agarrá, y
en elles sen va aná a un
castell seu; y allí
en minjá,
beure y repós reconfortades les Siñores, va compendre, per
lo ric ajuar, que
la dona que habíe trobat teníe que sé
una gran y
noble Siñora, y va sabé quina ere al vore
los honors que les atres li féen an ella. Y
encara que
estabe blanca y desarreglada per les
penes del
mar, les seues facsions li van
pareixe bellíssimes a Pericón, per
lo que va deliberá que si
no tinguere
home la voldríe per
dona, y si per
dona no puguere
tíndrela,
la voldríe tindre per amiga.
Ere Pericón
home de fiero aspecte y mol robusto; y habén
fet serví mol
be durán algúns díes a
la Siñora, y están ella tota reconfortada, veénla ell hermossíssima, apenat per
no podé enténdrela ni ella an ell, y aixina
no podé sabé quí ere, pero
no per naixó menos prendat
de la seua bellesa,
en obres amables y amoroses va intentá convénsela per a pugué cumplí
lo su plaé
sense oposás. Pero ere
en vano: ella
no volíe
la seua familiaridat, y mes se inflamabe
lo ardó
de Pericón.
La dona, com ya portaben uns díes allí y sen donáe cuenta per les
costums de que entre
cristianos estabe, y a un puesto aon, si haguere sabut féu,
lo donás a coneixe
de poca
cosa li servíe, pensán que a
la llarga o per
la forsa o per
amor tindríe que satisfé
los gustos
de Pericón, se va proposá
calsigá la miseria
de la seua
fortuna, y a les seues dones, que mes
de tres
no ni habíen quedat, va maná que a dingú manifestaren quí eren,
salvo si an algún puesto se trobaren aon veigueren que podríen trobá
una ajuda per a
la seua
libertat. Ademés
de aixó, animánles mol a conservá
la seua castidat, va afirmá que ella se habíe proposat que may dingú gosaríe
de ella mes que
lo seu home. Les seues dones
la van alabá per naixó, y li van di que observaríen tan com pugueren
la seua
orden.
Pericón, inflamánse mes
de día
en día, y mes
cuan vee
de prop la cosa dessichada y
moltes vegades li ere negada, y veén que
los seus piropos
no li valíen, va prepará tot
lo seu ingenio y
arte, resservánse
la forsa per al
final. Sen va
doná cuenta que a
la Siñora li agradae
lo vi, y com
no estabe acostumbrada a
beure,
en ell, com ministre
de Venus va pensá que podíe conseguíla, y, aparentán
no preocupás
de que ella se mostrare fura, va
fé una nit un magnífic
sopá, a
la que va acudí
la Siñora; y
en ella, sén per
moltes coses alegrada
lo sopá, va maná al que
la servíe que
en uns cuans vins mesclats li donare
de beure.
Lo sommelier u va
fé, y ella, que
de alló
no se guardabe,
una mica
acalentada per la beguda, va
afluixá la seua honestidat;
pel que, olvidán totes les advertensies passades, se va
ficá alegre, y veén an algunes dones
ballá a
la moda de Mallorca, ella a
la manera alejandrina va
ballá. Veénu Pericón,
está prop li va
pareixe del que dessichabe, y continuán
lo sopá en mes abundansia
de minjás y
de begudes, va aná allargán
la velada. Al
final, anánsen
los convidats,
sol en la Siñora va entrá a
la seua alcoba; ella, mes calenta
pel vi que templada per
la honestidat, com si Pericón haguere sigut
una de les seues dones,
sense cap contensió
de vergoña se va
ficá descorcholí (
despullá)
en presensia
de ell y se va
ficá al
llit. Pericón
no va dudá
en seguíla, y
apagán totes les
llums, a l’atra part se va gitá jun an ella, y agarránla
en brassos
sense cap resistensia,
en ella va escomensá amorosamen a voltá y girá. Después
de habéu
probat,
no habén sentit may abáns
en quina forsa
espenten los homes
de verdat, casi arrepentida
de no habé acsedit abáns a les insinuassions
de Pericón,
sense esperá a sé invitada a tan dolses nits,
moltes vegades se invitabe ella
mateixa,
no en paraules,
en les que
no se sabíe
fé entendre, sino
en obres. An este gran plaé
de Pericón y
de ella,
no están
la fortuna contenta
en habéla
fet en ves
de dona de un
rey amiga
de un
castellano, va passá
lo siguién:
Teníe Pericón un
germá de vintissing añs
de edat,
guapo y fresc com
una rosa,
de nom Marato; éste, habénla vist y habénli agradat mol, pareixénli que segóns les seues acsións li agradabe, com Pericón
la guardabe
seguit, va
cavilá una maldat: y al pensamén va seguí
sense tregua lo criminal
efecte.Estabe entonses, per casualidat, al port
de la siudat,
una nave carregada de mercansía per a aná a Clarentza, a
Romania,
de la que eren patrons
dos joves
genovesos, y teníe ya
la vela eixecada per a anássen
en cuan bon ven bufare;
en éstos se va conchabá Marato, y van arreglá que
la nit siguién siríe ressibit
en la dona. Y
fet aixó, al fes
de nit, va aná
en algúns
de los seus fidelissims
compañs a casa
de Pericón, secretamen, habíe demanat ajuda per a
lo que pensabe
fé, y a
la casa, segóns
lo que habíen acordat, se va amagá. Y después
de passá
una part
de la nit, habén ubert als
seus compañs, allá aon Pericón
en la dona dormíe sen va aná, y obrín
la cámara, van
assessiná a Pericón mentres dormíe y a
la dona, desperta y gañolán, amenassánla
de mort si fée algún
soroll, se
la van
emportá; y tamé gran cantidat
de les coses mes
pressioses de Pericón,
sense que dingú
los haguere sentit, sen van aná al port, y allí
sense tardá van pujá a
la nave Marato y
la dona, y
los seus compañs se van
doná la volta y van colá.
Los marinés, tenín ven
favorable y fresc, se van
fé a
la mar.
La dona, amargamen
de la seua primera desgrassia y
de ésta se va doldre mol; pero Marato,
en lo San-Crescencio-en-ma que Déu li habíe
donat va escomensá a consolála
de tal manera que ella, ya familiarisánse
en ell, va olvidá a Pericón; y ya li pareixíe trobás
be cuan la fortuna li va portá noves tristeses, com si
no estiguere contenta
en les passades. Sén ella hermossíssima
de aspecte, com ya
ham dit moltes vegades, y
de maneres mol dignes
de alabansa, tan ardenmen
de ella
los dos patrons
de la nave se van enchochá que, olvidánse
de consevol atra
cosa,
sol a servíla y a agradála se aplicaben, tenín cuidado sempre
de que Marato
no sen donare cuenta
de la seua intensió. Habénsen
donat cuenta
la un del
amor del atre, van tindre
una secreta conversa y van convindre
en guañás
aquell amor común, com si
Amor se puguere partí com se
fa en les mercansíes y les ganansies. Y veénla mol custodiada per Marato, y per naixó impedit
lo seu propósit, anán un día
la nave a molta velossidat,
en mes nugos que
la fusta de sabina, y Marato están a
la popa y mirán al
mar,
no sospechán res
de ells, sen van aná an ell
de común acuerdo y, agarránlo
rápit per detrás
lo van aventá al
mar; y ya estaben mes
de una milla náutica alluñats
abans de que dingú sen haguere
donat cuenta
de que Marato habíe caigut al
mar;
lo que sentín
la dona y
no veén manera
de podél recobrá,
nou dol va escomensá a tindre. Y al
seu consol
los dos amans van vindre, y
en dolses
paraules y grandíssimes
promeses,
encara que ella poc
los entenguere, an ella, que
no tan
pel perdut Marato com per
la seua desventura plorae, se ingeniaben
en tranquilisá. Y después
de llargues considerasions
una y un atra vegada dirigides an ella, pareixénlos que
la habíen consolat, va vindre
la hora
de discutí entre ells quí se
la emportaríe
primé al catre. Y
volén los dos sé
lo primé y
no podén arribá a
cap acuerdo entre
los dos,
primé en paraules series y dures van escomensá un altercat y ensenénse
en ira van fótre má als
gaviñets, y furiosamen se van aviá
la un
damún de l´atre; y mols cops,
no podén
los que a
la nave estaben separáls, se van
doná un al atre, y un d’ells va caure
mort, y l´atre gravemen
ferit, pero va quedá
en vida; aixó va desagradá mol a
la dona, y com se veíe sola,
sense ajuda ni
consell, mol se temíe que contra nella se girare
la ira dels paréns y dels
amics dels
dos patrons; pero
los rogs del
ferit y
la arribada a Clarentza del perill
de mort la van librá. Allí, jun
en lo ferit, van
baixá a
terra firme, y están
en ell a un albergue, va corre
la fama de la seua gran bellesa per
la siudat, y als oíts del
príncipe de Morea, que entonses
estabe a Clarentza, va arribá:
pel que va voldre vórela, y veénla, y mes del que
la fama diebe pareixénli
hermosa, tan ardenmen se va enamorá
de ella que
en atra
cosa no podíe pensá. Y habén sentit com habíe arribat allí, se va proposá conseguíla per an ell, y buscánli
la volta y
sabénu los paréns del
ferit,
sense esperá mes lay van enviá
rápidamen; al
príncipe li va agradá mol y a
la dona tamé, perque
fora de un gran perill li va
pareixe está.
Lo príncipe, veénla ademés
de per
la bellesa adornada
en trajes
reals,
no podén
de atra manera sabé quí ere ella, va
estimá que siríe
noble Siñora, y va doblá
lo seu amor per nella; y tenínla mol honradamen,
no com amiga sino com a
dona la tratabe. Considerán
la dona los passats mals y pareixénli
está bastán
be, tan consolada y alegre
estabe mentres
los seus encantos floríen que
de res mes pareixíe que se tinguere que
parlá a
Romania.
Lo duque de Atenas,
jove y guapo y arrogán, amic y parén del
príncipe, va volé vórela: y fen com que veníe a visitál, com acostumbrabe a
fé de Pascues a Rams,
en bona y honorable compañía va aná
cap a Clarentza, aon va sé honradamen ressibit
en gran
festa. Después
de algúns díes,
parlán los encantats dels encantos
de aquella
dona encantadora, va preguntá
lo duque si eren
cosa tan admirable com se diebe; a
lo que
lo príncipe va contestá:- Mol mes; pero
de aixó
no les meues
paraules sino
los teus
ulls vull que donon
fe.
A lo que, invitán al duque, juns van aná cap aon ella estabe; ella, mol cortésmen y en alegre cara, sabén ya de la seua vinguda, los va ressibí. La van fé sentá entre ells, pero no se va pugué parlá en ella perque poc o gens de aquella llengua enteníe; los dos la miraben com a cosa maravillosa, y mes lo duque, que apenes podíe creure que fore cosa mortal, y sense donás cuenta, al mirála, en lo amorós veneno que dels ulls bebíe, creén que lo seu gust satisfée miránla, se va enviscá an ell mateix, enamoránse de ella completamen. Y después de anássen y están sol pensán, pensabe que lo príncipe ere lo home mes felís a la terra, y después de mols pensamens, pesán mes lo seu fogós amor que la seua honra, va determiná, passare lo que passare, privá al príncipe de aquella felissidat y fes felís en ella an ell mateix si puguere. Y, tenín al ánimo donás pressa, dixán tota raó y tota justissia apart, als engañs va disposá tot lo seu entenimén; y un día, segóns lo plan cavilat, en un secretíssim camarero del príncipe que teníe per nom Ciuriaci, tots los seus caballs y les seues coses va fé prepará per a anássen, y venín la nit, en un compañ, ben armats, Ciuriaci lo va portá a la alcoba del príncipe de amagatóns y en silensio. Lo va vore tot despullat perque fée molta caló. Mentres dormíe la dona, ell estabe a una finestra uberta al port, prenén la briseta que de aquella part bufáe. Habén abáns informat del que faríe als seus compañs, silensiosamen va caminá per la cámara hasta la finestra, y allí en un gaviñet, ferín al príncipe a la riñonada, lo va traspassá de part a part, y agarránlo rápidamen, lo va aventá per la finestra aball.
Estabe lo palau a
la vora del acantilat y mol alt, y aquella
finestra a
la que
estabe entonses
lo príncipe donabe a unes cases que habíen sigut assolades
pel ímpetu del
mar, a les que poques
vegades o may hi anabe dingú;
pel que va passá, tal com
lo duque u habíe previst, que
la caiguda del
cos del
príncipe no va sé sentida per dingú.
Lo compañ del
duque, veén que alló
estabe fet, va agarrá
rápidamen un
cabestro (brida, corda) que portabe per an alló, y fingín féli caríssies a Ciuriaci, li va
fé una lligassa a
la gola y va
estirá estrangulánlo,
de manera que Ciuriaci
no va pugué
fé cap soroll; y reunínse
en ell
lo duque,
lo van acabá
de asfixiá, y aon
lo príncipe estabe,
lo van aviá an ell tamé. Y
fet aixó, veén que
no los habíen sentit ni
la dona ni dingú, va agarrá
lo duque una llum a
la má y
la va eixecá sobre
lo llit, y silensiosamen va destapá a
la dona sansereta, que dormíe profúndamen; y miránla
la va
apressiá mol, y si vestida li habíe agradat
sense comparassió li va agradá
despullada.
Pel que, inflamánse
en mes gran
dessich,
sense está espantat
pel ressién pecat cometut,
en les
mans encara ensangrentades, jun an ella se va gitá y están ella
mich adormida, creén que ere
lo príncipe, van fornicá. Después
de está en ella un bon rato
en grandíssim plaé, eixecánse y fen vindre allí an algúns del
seus compañs, va
fé agarrá a
la dona de manera que
no puguere
fé soroll, y per
una porta falsa, per aon habíe entrat ell, emportánsela y ficánla a caball,
lo mes silensiosamen que van pugué,
en tots
los seus se va
ficá en camí y sen van entorná
cap a Atenas. Pero com teníe
dona,
no a Atenas sino a un puesto
seu mol
majo a les afores
de la siudat jun al
mar, va
dixá a
la mes dolorosa
de les dones, tenínla allí
amagada y fénla serví honradamen
de tot
lo que nessessitabe.
Pel matí siguién,
los cortessans del
príncipe habíen esperat hasta
la hora
de nona a que
lo príncipe se
eixecare; pero com
no sentíen res, espentán les
portes de la cámara que estaben entreubertes, y
no trobán allí a dingú, pensán que sen habíe anat an alguna part per a
está sols ben a
gust en aquella
hermosa dona,
no se van preocupá mes. Va passá que, al día siguién, un
loco, entrán per les ruines aon estaben
lo cos del
príncipe y
lo de Ciuriaci,
en la maroma va arrastrá afora a Ciuriaci, y
lo anabe arrossegán detrás
de ell. Aixó va sé vist per mols, y se van
fé portá
pel loco allí aon
lo habíe trobat, y
en grandíssim doló
de tota
la siudat, van trobá
lo cos del
príncipe, y
lo van sepultá; y van investigá este gran crimen, y veén que
lo duque de Atenas
no estabe, y que sen habíe anat furtivamen, van creure, com ere, que ell debíe
habé fet alló y se habíe emportat a
la dona. Van sustituí al
príncipe per un
germá del
mort, y
lo van insitá
en tot
lo seu poder a
la vengansa; éste, per
moltes atres coses
confirmat después que habíe sigut tal com u habíen
pensat, cridán a
amics y paréns y criats
de diverses parts, va reuní
una gran, bona y poderosa
hueste, y se van adressá a féli
la guerra al
duque de Atenas.
Lo duque, sentín estes coses, com a
defensa va aparellá tot
lo seu ejérsit, y van vindre a ajudál mols Siñós, entre
los que, enviats
pel emperadó
de Constantinopla, estaben Costanzo,
lo seu fill, y Manovello,
lo seu nebot,
en atres grans
homens, que van sé ressibits honradamen
pel duque, y mes per
la duquesa, perque ere
san germana. Están
la guerra mes
prop cada día,
la duquesa, va
fé vindre als
dos a
la seua cámara, y allí entre llágrimes y
en moltes paraules tota
la historia los va contá, contánlos
los motius
de la guerra y
la ofensa feta contra nella
pel duque en la dona a
la que teníe
de amagatóns; y dolénse mol
de alló,
los va rogá que al
honor del
duque y al consol
de ella oferigueren (oferiren)
la reparassió que cregueren
milló.
Sabíen
los joves cóm habíe sigut tot
aquell fet y, per naixó,
sense preguntá
massa, van confortá a
la duquesa
lo milló que van sabé y
la van plená
de bona
esperansa, y informats per nella
de aón
estabe la dona, sen van aná.
Com habíen sentit
moltes vegades parlá de la dona maravillosa, van volé vórela y al
duque li van
demaná que
los hi mostrare; recordán
lo que al
príncipe li habíe passat per habélay enseñat an ell, va prometre féu: y
fet aparellá a un bellíssim jardí, al puesto aon
estabe la dona, un magnífic diná, al día siguién, an ells y algúns atres
compañs a
minjá en ella
los va portá. Y están assentat Costanzo
en ella,
la va escomensá a mirá
ple de maravilla, diénse que may habíe vist res tan hermós, y que sertamen per excusat podíe tindres al
duque y a consevol que per a tindre
una cosa tan
hermosa cometiguere traissió o consevol atra acsió deshonesta: y
una vegada y atra miránla, y selebránla cada vegada mes, li va passá an ell
lo que li habíe passat al
duque.
Pel que, anánsen enamorat
de ella, abandonat tot
lo pensamén
de guerra, se va
ficá a pensá cóm lay podríe
pendre al
duque. Pero mentres ell se inflamabe
en este
foc, va arribá
lo tems
de eixí contra
lo príncipe que ya se arrimabe a les terres del
duque;
lo duque y Costanzo y tots
los atres, segóns
lo plan
fet a Atenas, van aná a luchá a les fronteres, per a que
no puguere abansá
lo príncipe. Y estánse allí mols díes, tenín sempre Costanzo al ánimo y al pensamén an aquella
dona, imaginán que,
ara que
lo duque no estabe en ella, mol
be podríe
conseguí lo que volíe. Com a excusa per a torná a Atenas va fingí
está mol
dolén, y
en permís del
duque, delegat tot
lo seu poder a Manovello,
cap a Atenas va aná a
la vora
de la germana, y allí, después
de algúns díes, fénla
parlá sobre
la ofensa que del
duque li pareixíe ressibí per
la dona que teníe, li va di que, si ella volíe, ell
la ajudaríe, traénla y emportánsela
de allí aon
estabe.
La duquesa, creén que Costanzo per
amor an ella y
no pel de la dona u fée, va di que li agradaríe mol sempre que se faiguere
de manera que
lo duque may sapiguere que ella habíe consentit alló. Costanzo lay va prométre,
la duquesa va consentí que ell u faiguere com
milló li pareguere.
Costanzo,
de amagatóns, va
fé armá
una barca ligera, y aquella nit
la van amagá
prop del jardí aon vivíe
la dona, informats
los seus que
en ella estaben del que habíen
de fé, y
en uns atres van aná
cap al
palau aon
estabe la dona, aon va sé alegremen ressibit per aquells que allí al servissi
de ella estaben, y tamé per
la dona; y
en ésta, acompañada per
los seus criats y per
los compañs de Costanzo van aná al jardí. Y com si a
la dona de part del
duque vullguere parláli,
en ella,
cap a
una porta que donabe al
mar, sols sen van aná; están ya
la porta uberta per un del
seus compañs, y allí
en la siñal convinguda cridada
la barca, fénla agarrá y
ficá a
la barca, giránse
cap als
seus criats,
los va di:
An aixó dingú se va atreví a contestá;
pel que Costanzo, ya a
la barca y arrimánse a
la dona que plorae, va maná que ficaren
los remos al
aigua y sen
anigueren; estos,
no bogán (remán) sino
volán, casi al alba del día siguién van arribá a Egina. Baixán
aquí a
terra firme y descansán Costanzo
en la dona, que
la seua desventurada hermosura plorae, se va tranquilisá; y después van torná a pujá a
la barca, y
en pocs díes van arribá a Quíos, y allí, per
temó als renecs y a
la bronca
de son pare y per a que
la dona robada
no li siguere arrebatada, li va apetí a Costanzo com quedás allí, aon mols díes
la dona va plorá
la seua desventura, pero después, consolada per Costanzo, com les atres
vegades habíe
fet, va escomensá a agarráli
lo gustet a
lo que
la fortuna li deparabe.
Mentres estes coses anaben
de esta manera, Osbech, entonses
rey dels turcos, que
estabe en continua
guerra en lo emperadó, va vindre per casualidat a Esmirna, y sentín allí que Costanzo
estabe a Quíos
en una dona seua que habíe
robat, y
sense cap precaussió, sen va aná
cap allí
en unes barquetes armades
una nit y
de amagatontes
en la seua
gen va entrá a
la siudat, ne va
pessigá mols als
seus llits abáns
de que sen donaren cuenta
de que
los enemics habíen arribat; y an algúns que, despertánse, habíen corregut a les
armes,
los van
matá, y, botánli
foc a tota
la siudat,
lo botín y
los prissioneros (
presonés) ficats a les naves,
cap a Esmirna sen van entorná. Arribats allí, trobán Osbech, que ere
home jove, al revisá
lo botín, a
la hermosa dona, y coneixén que aquella ere
la que
en Costanzo habíe sigut pessigada al
llit, se va
ficá mol contén
de vórela; y
sense tardá
la va
fé la seua
dona y va selebrá les bodes, y
en ella se va gitá contén mols mesos.
Lo emperadó, que abáns
de que estes coses passaren habíe tingut trates
en Basano,
rey de Capadocia, per a que contra Osbech baixare per
una part
en les seues forses y ell
en les seues
lo assaltare per l’atra, y
no habíe pogut cumplíu
encara del tot perque algunes coses que Basano demanabe, com eren menos conveniens
no habíe pogut féles, sentín
lo que a
son fill li habíe passat, triste se va
ficá. Va
fé sense tardá
lo que
lo rey de Capadocia li demanabe, y va solisitá que baixare contra Osbech, preparánse ell a l’atra part per a fótresseli
damún. Osbech, al sabé aixó, reunit
lo seu ejérsit, abáns
de sé agarrat al
mich per
los dos poderosos Siñós, va aná contra
lo rey de Capadocia, dixán a Esmirna al cuidado
de un fiel familiá y amic a
la seua
bella dona; y enfrentánse
en lo rey de Capadocia después
de algún tems va trobá
la mort a
la batalla y
lo seu ejérsit va sé vensut y dispersat. Basano,
victoriós, va aná
cap a Esmirna, y al arribá, tota
la gen com a vensedó
lo obeíe.
Lo familiá
de Osbech,
de nom Antíoco, que teníe a
la hermosa dona a cárrec, per tranquil que fore, veénla tan
bella,
sense observá
lealtat al
seu amic y siñó,
de ella se va enamorá; y com sabíe
la seua
llengua, y an ella aixó mol li agradabe, perque uns cuans añs com sorda y muda habíe tingut que viure, per
no habéla entés dingú y ella
no habé entés a dingú, insitat per l´amor, va escomensá a
pendre tanta familiaridat
en ella
en pocs díes y
no tenín
cap considerassió al
seu siñó que
en armes y
en guerra estabe, van
fé un trate
no sol amistós sino amorós, trobán tan
la un com l´atre maravillós plaé daball dels llansols. Sentín que Osbech
estabe vensut y
mort, y que Basano veníe
de pillaje, van dessidí
no esperál allí y agarrán molta part
de les coses
de mes valor que allí teníe Osbech, juns y
de amagatóns, sen van aná a
Rodas; y
no habíen viscut allí mol tems
cuan Antíoco va enfermá
de mort.Están allí un mercadé
chipriota mol amat per nell y mol amic
seu, sentínse passá als atres, va pensá que li dixaríe an ell les seues coses y a
la seua
dona.
Y ya afilán
la dalla
de la mort,
los va
cridá als
dos, diénlos:
– Vech que men vach
sense reméi;
lo que me dol, perque may tan me va agradá viure com
ara me agradabe. Y sert es que
de una cosa me mórigo contentíssim, perque, tenín que morí, me vech morí als brassos
de les
dos persones a qui vull mes que a
cap atra que
ñague al món, als teus, mol vullgut amic, y als
de esta
dona a qui mes que a mí
mateix hay estimat desde que
la vach coneixe. Es
verdat que dolorós me es sabé que se quede forastera y
sense ajuda ni
consell, al morím
yo; y mes dolorós me siríe
encara si
no te veiguera a tú que crec que tindrás cuidado
de ella
pel meu
amor com
lo tindríes
de mí
mateix; y per naixó, te rogo que, si me mórigo, que les meues coses y ella se quedon al teu cuidado, y
de les unes y
de l’atra fes
lo que cregues que sirá
lo consol
de la meua alma. Y a tú, mol volguda
dona, te rogo que después
de la meua
mort no me olvidos, per a que
yo allá
puga vassilá
de que soc amat
aquí per
la mes
hermosa dona que may va sé formada per
la naturalesa. Si
de estes
dos coses me donáreu
segura esperansa,
sense cap duda men aniré consolat.
Lo amic mercadé y
la dona, al sentí estes
paraules, ploraben; y habén callat ell,
lo van confortá y li van prometre
pel seu honor fé lo que
los demanabe, si ell se moríe; y poc después va expirá y per nells va sé sepultat honorablemen. Después
de pocs díes, habén despachat
lo mercadé
chipriota tots
los seus negossis a
Rodas y
volén torná a Chipre
en una coca (barquet)
de catalans que allí ñabíe, va preguntá a
la hermosa dona qué volíe
fé, ya que an ell li conveníe torná a Chipre.
La dona va contestá que aniríe
en ell, si li apetiguere,
de bona gana, esperán que per l´amor
de Antíoco siríe tratada y mirada per nell com
una germana.
Lo mercadé va contestá que
lo que an ella li agradare se faríe: y, per a deféndrela
de consevol
ofensa que puguere sobrevindreli abáns
de que arribaren a Chipre, va di que ere
la seua
dona. Van pujá a
la nave, y habénlos
donat un camarote a
la popa, per a que les obres
no pareguéren contráries a les
paraules,
en ella dormíe a
una litera (
llitera) bastán minuda.
Pel que va passá
lo que
encara no habíe sigut acordat al partí
de Rodas; es di que, insitánlos
la oscurina,
la comodidat y
la caldoreta del
llit, olvidada
la amistat y l´amor per Antíoco
mort, moguts per les ganes, van escomensá a burchás
la un al atre, y abáns
de que a Pafos arribaren,
de aon ere
lo chipriota, se habíen
fet paréns; y
una vegada a Pafos, mol tems va
está en lo mercadé.
Va passá que a Pafos va arribá per algún assunto
seu un gentilhome
de nom Antígono,
en mols añs y juissi
encara mes gran, pero poques les riqueses, perque habénse enfangat
en moltes coses al servissi del
rey de Chipre,
la fortuna li habíe sigut contraria. Este, passán un día per dabán
de la casa aon
la hermosa dona vivíe, habén anat
lo mercadé
chipriota en la seua mercansía
cap a
Armenia, li va passá
per ventura vore a
una finestra de la casa an esta
dona. Com ere hermossíssima, va escomensá a mirála fíxamen, y volíe enrecordássen
de aon
la habíe vist atres
vegades, pero
de cap manera li veníe al
cap.
La hermosa dona, que mol tems habíe sigut un juguet
de la fortuna, arrimánse al
final dels
seus mals, al vore a Antígono se va enrecordá
de habél vist a Alejandría al servissi
de son pare,
en no baixa condissió;
pel que, consebín
una esperansa de podé torná al estat
real en los seus consells,
sense pensá
en lo mercadé, va
fé cridá a Antígono. Vingut an ella,
en timidés li va preguntá si ell ere Antígono
de Famagusta, com creíe. Antígono va contestá que
sí, y ademés
de alló va di:
–
Siñora, a mí me pareix conéixetos, pero
no puc enrecordám
de aón tos
hay vist abáns;
pel que tos rogo, si
no tos es engorrós, que me faigáu
memoria de quí sou.
La dona, veén que ere ell, plorán mol li va
ficá los brassos al coll, y, después
de una mica, an ell, que mol se maravillabe, li va preguntá si
la habíe vist a Alejandría. Sentín Antígono esta pregunta
la va reconéixe, ere aquella Alatiel,
la filla del
sultán que se creíe morta al
mar, y va volé féli reverénsia; pero ella
no lo va
dixá, y li va rogá que
en ella se assentáre
una mica. Li va preguntá cóm y cuán y desde aón habíe arribat allí, ya que se creíe per tota
la terra de Egipto que se habíe aufegat al
mar, fée ya algúns añs.
A
lo que va di
la dona:
Y
dit aixó, va torná a plorá; Antígono li va di:-
Siñora,
no tos desconsoléu. Contéume les vostres calamidats y quina
vida hau portat;
per ventura los vostres assuntos podrán encaminás
de un atra manera,
en ajuda
de Déu.
– Antígono – va di
la hermosa dona – , me va paréixe vore a mon
pare al vóret a tú, y moguda per l´amor y
la ternura que an ell li
hay tingut, podénme amagá me
hay manifestat a tú; y per naixó,
lo que durán
la meua mala
fortuna sempre
hay tingut amagat, a tú com si fores mon
pare tu descubriré. Si
veus que pots fém torná
de algún modo a
la meua condissió, te rogo que u fáigues; si
no u
veus cla, te rogo que may a dingú li digues que me
has vist o que
has sentit algo
de mí.
Y
dit aixó, sempre plorán,
lo que li habíe passat desde que va naufragá a
Mallorca hasta
aquell pun li va contá; Antígono, mogut per
la Piedat, va escomensá a plorá, y después
de pensá un rato, va di:
–
Siñora, ya que amagat
ha estat quí sou,
sense falta tos tornaré mes volguda que may al vostre
pare, y después com
dona al
rey del Algarve. Y preguntat per nella que cóm,
lo que habíe
de fé li va di; y
sense pédre tems, sen va entorná Antígono
cap a Famagusta y sen va aná a trobá al
rey, al que li va di:
Lo rey li va preguntá cóm. Antígono entonses va di:
Lo rey, mogut per
real magnanimidat, va contestá que
sí: y envián a per nella, a Fainagusta
la va
fé vindre, aon per nell y per
la Reina en incontable
festa y
en magnífic
honor va sé ressibida; después,
lo rey y
la Reina li van preguntá per les seues calamidats, y segóns
los consells donáts per Antígono va contestá y u va contá tot. Y
pocs díes después, demanánu ella,
lo rey,
en bona y honorable compañía
de homes y
de dones,
en la custodia de Antígono
la va torná al
sultán; si va sé selebrada
la seua tornada dingú u pregunte, tots u saben
be, y
lo mateix en Antígono
en tota
la seua compañía. Después
de descansá
una miqueta, va volé
lo sultán sabé cóm ere que
estabe viva, y aón se habíe aturat tan tems
sense may habéli
fet sabé res sobre
la seua condissió.
–
Pare meu, después
de vin díes
de anámen del vostre
costat, per
una fiera tempestat
la nostra
nave se va esguellá, va encallá a sertes
playes allá al Ocsidén,
prop de un puesto que se diu Aigüesmortes,
una nit, y qué va passá
en los homes que a
la nostra
nave anaben
no u sé ni u vach sabé may;
de lo que men
enrecordo es
de que, arribat
lo día y
yo casi tornán
de la mort a
la vida, habén sigut ya
la nave vista per
los llauradós, van córre a robála desde tota
la comarca, y
yo y
dos de les meues dones vam sé ficades a
la vora
primé, y después agarrades per
los joves que van escomensá a fugí, un
en una y
los atres
en les atres pobretes. Qué va sé
de elles no u vach sabé may; pero habénme agarrat a mí, que me ressistía esgarrañánlos, entre
dos joves y arrastránme per
los pels, plorán
yo, va passá que, passán
los que me arrastraben per un caminet per a entrá a un
bosque grandíssim
de carrasques, cuatre homes
en aquell momén van apareixe per allí a caball, y
los que me arrossegáen me van soltá y sen van aná pitán.
Los cuatre homes, que per
lo seu semblán me pareixíen
de autoridat, vist alló, van corre aon
yo estaba y mol me van preguntá, y
yo mol vach di, pero ni me van entendre ni an ells
los vach compendre. Ells, después
de llarga consulta, pujánme a un dels
seus caballs, me van portá a un monasteri
de nones (
monges), y vach sé allí ressibida y sempre honrada, y
en gran devossió jun
en elles hay servit desde entonses a San-Crescencio-a-la-cova, a qui les dones
de aquell país adoren. Pero después
de está un tems
en elles, y habén
adeprés ya algo
de la seva llengo, preguntánme quí era y
de aón, y sabén
yo aón estaba y tenín
temó de, si día
la verdat, sé perseguida com enemiga
de la seua religió, vach contestá que era
filla de un gran gentilhome
de Chipre, que me habíe enviat a Creta per a casám, y per
azar allí habíem sigut portats al
naufragá. Y
moltes vegades en moltes coses, per
temó a
lo pijó, vach acatá les seues
costums; y preguntánme
la mes gran
de aquelles Siñores, a
la que díen «
abadesa», si a Chipre me agradaríe torná, vach contestá que res dessichaba mes; pero ella, procurán
pel meu
honor, may me va volé confiá a dingú que
cap a Chipre vinguere hasta que
fa uns
dos mesos,
cuan van arribá allí serts homes
bons de Fransa en les seues dones, entre
los que algún parén teníe
la abadesa, y sentín ella que a
Jerusalén anaben a visitá
lo sepulcro aon
aquell a qui tenen per Déu va sé enterrat después
de sé matat per
los judíos a
la Creu, an ells me va encomaná, y
los va rogá que a Chipre vullgueren entregám a mon
pare. Cuán me van honrá estos gentilhomes y alegremen me van ressibí jun a les seues dones, llarga
historia siríe
de contá. Embarcats, pos, a
una nave, después
de mols díes vam arribá a Pafos; y allí,
sense conéixem dingú ni sabé qué tenía que di als gentilhomes que a mon
pare me volíen entregá, segóns
los habíe sigut manat per
la venerable
Siñora, me va portá Déu, a qui potsé donaba llástima, a Antígono a
la mateixa hora que
natros desembarcáem a Pafos;
lo vach
cridá y
en la nostra
llengua, per a
no sé entesa per
los gentilhomes ni les Siñores, li vach di que com a
filla me ressibiguere. Ell me va entendre enseguida; y fénme gran
festa, an aquells gentilhomes y an aquelles Siñores segóns les seues
pobres possibilidats va honrá, y me va portá al
rey de Chipre, que
en honor me va ressibí y
aquí a vos me
ha enviat. Si algo per di quede, que u conto Antígono, que
moltes vegades me
ha sentit esta peripessia. Antígono, entonses, giránse
cap al
sultán, va di:
Estes coses va selebrá
lo sultán y
moltes vegades va rogá a Déu que li donare
la grássia
de recompensá a consevol que haguere
honrat a
la seua
filla, y mes al
rey de Chipre per qui honradamen li habíe sigut tornada; y después
de uns díes, habén
fet prepará grandíssims regalos per a Antígono, li va
doná llisénsia
de torná a Chipre, donánli al
rey en cartes y
en embaixadós espessials grandíssimes grássies
pel que li habíe
fet a
sa filla. Y después
de aixó,
volén que
lo que habíe sigut escomensat se faiguere, es a di, que ella fore
la dona del
rey del Algarve, an éste tot lay va
fé sabé, escribínli y diénli que si li apetíe
tíndrela per
dona, que enviare an algú per nella. Mol va selebrá aixó
lo rey del Algarve y, envián honorablemen a per nella, alegremen
la va ressibí. Y ella, que
en uns atres
vuit homes unes
deu mil vegades se habíe gitat, a
la seua vora se va gitá com si fore
virgen, y li va
fé creure que u ere, y,
Reina,
en ell alegremen mol tems va viure después. Y per naixó se diu:«Boca besada
no pert
la fortuna, que se renove com
la lluna».
OCTAVA
Me gusta esto:
Me gusta Cargando...
Relacionado - Related