FE, ESPERANÇA Y CARITAT.
I.
Que
en agrahiment a Deu torna
Humiliats,
ab les mans juntes,
¡Ó
primer himne d’amor!
¡Ó
primera veu d’hosanna!
¡Quí’l’
tornés sentí’ a la terra,
FÉ,
ESPERANZA Y CARIDAD.
I.
La
primera vez que se vieron Adán y Eva, y sintieron en sus corazones
el amor inmenso de nuestra alma, que devuelve a Dios en
agradecimiento todo el bien que de Él desciende; reconocidos y en
ferviente plegaria elevaron al cielo sus ojos y remontáronse hacia
las nubes sus afectos transformados en la palabra.
¡Ó
primer himno de amor! ¡ó voz primera de hosanna! ¡Quién volviese
a oírte sobre la tierra, sublime música del espíritu!
Lo Criador totpoderós
En
sentirla ‘s va complaure;
Tres
puríssimes donzelles
D’amor
eternal formades:
Tres
bessones, sols visibles
L’altre
a la terra es sa imatge,
L’altre
lo veu en lo cel
Y
al cel vol sempre tornarse’n.
–
A vostre cor agrahit
Li
he volgut donar les ales
De
tres amors, tres virtuts,
Fe,
Caritat y Esperança,
Ab
que, quant vulla, a mi vinga
Del
arbre del bé y del mal
Puix
moririeu de mort
Lo
mateix jorn que ‘n menjasseu. –
Adam
y Eva al paradís
Devant
Deu varen romandre;
Complacióse de oírla el
Criador omnipotente; y, por amor a sus hijos, hizo que bajaran del
cielo tres purísimas doncellas engendradas por el amor eternal, tres
hermanas visibles sólo para el que cree, espera y ama.
La
una siente a Dios en lo íntimo de su corazón, la otra es su imagen
sobre la tierra, la otra le ve en la gloria y volver a ella es su
constante anhelo.
Entonces
fue cuando Dios dijo a Adán y Eva estas palabras:- Pláceme (Me
place; placéme) regalará vuestro corazón agradecido las alas
de tres amores, de tres virtudes, Fé, Caridad y Esperanza, para que
pueda volar a mí cuando quiera y verme cara a cara, vivir en mi
palacio y bienaventurada sentarse a mi mesa. Cuanto he creado sobre
la tierra es para vosotros; solo os es vedada la fruta del árbol del
bien y del mal, pues moriríais de muerte en el momento mismo que la
tocarais. – Adán
y Eva permanecieron a la presencia de Dios en el paraíso, delicioso
vergel de alegría,
Plasent verger d’alegría
Que
llurs fills tot jorn demanen,
Jatsia recort no ‘n quet,
A
fer guerra a les virtuts
Ab
que Deu enriquí l’ánima.
Ab
la veu d’humilitat,
Y
Adam també a la superbia
Com
reyna a senyorejarla.
¿Quí
‘l’ recorda sense llágrimes?
¿Quí
‘l’ mentará sens lo plant
Y
per toda edat s’escampa?
May
l”haguès forjat lo diable
___
por el cual a todas
claman sus hijos, pues aunque no queda de él la memoria, descríbele
la Fé todavía.
Y
conducida por el diablo vino al mundo la soberbia a hacer guerra a
las virtudes con que Dios enriqueció el alma. Eva escuchó a la
serpiente que le hablaba con el acento de la humildad, hija de la
esperanza y del amor. Y Adán entregó como Eva su corazón a la
soberbia, y la muerte entró cual reina a señorear el mundo.
¡Ay,
pecado de vanagloria! ¿Quién puede recordarte sin lágrimas? ¿Quién
meditará en ti sin el llanto que de padres a hijos desciende, que se
esparce por todo el mundo, y se perpetúa en todas las edades? ¡O
mala llave de la muerte! Nunca pudiera Luzbel forjarte, para hacernos
perder la vida que Dios en su bondad nos regalara!
____
II.
Restant
Deu enfellonit
Feu
justicia assenyalada
Forallançant
a Adam y Eva
Devant
ells se presentava…
Y
devant del paradís
Que
‘l brant flamejant brandia,
Y
les flames que volaven
Lo
camí per’ esborrarne.
¡Ay,
primer himne d’amor!
¡Ay,
veus del cor, veus de gloria,
¿Qué
‘us heu fet, y está la terra
Tota
triste y desolada?
Del
paradís Adam y Eva
Sols
malmesa l’Esperança
S’en
dugueren ab lo plor
II.
Irritado
el Señor hizo señalada justicia, lanzando a Adán y Eva de su
heredad y de su casa: hacia ellas volvían su corazón y sus ojos
lagrimosos, cuando se presentó a su vista la tierra de la muerte….
Y
a la puerta del paraíso sólo veían al ángel que blandía la
espada de fuego, y las llamas que rodeaban el árbol de la vida para
borrar el camino que a él conducía.
¡Ay,
primer himno de amor! ¡Ay, perdida voz de hosanna que en el día de
la creación te elevabas hacia el cielo! ¡ Ay, voces del corazón,
voces de gloria, sublime música del alma! ¿Qué fue de vosotros que
está la tierra toda tan triste y desolada?
Del
paraíso solamente se llevaron Adán y Eva la maltratada Esperanza y
el llanto que engendró su crimen; y alzaron hacia el Señor su vuelo
la
Escarnides,
rebujades
L’Esperança
anar volia,
Volia
aná’ ab ses germanes,
Mes
tan estreta le duyen
Ses
dues sors ben aymades,
Y,
pobreta, les cridava
Que
volia anar ab elles,
Que
vinguessen a axecarla!
Fe
y Caritat respongueren
Sino
ab Deu altre vegada,
Perque
be hi fossen rebudes
Y
enjamés foragitades.
La
desvalguda Esperança,
Benavyrança
somiant
Y
no trobant mes que llágrimes,
Deu
va fé, aquesta encomanda:
L’humilitat
torna al mon
Fé y la Caridad
despreciadas y escarnecidas. Bien quiso la Esperanza seguirlas, mas
llevábanla tan oprimida, que no pudo extender sus alas. Ella veía
en la gloria a sus amadas compañeras, mas no pudo alzar el vuelo y
llamábalas triste, y decía que a levantarla vinieran, que con ellas
irse quería!
Fé
y Caridad respondieron que había sido tan cruel con ellas el mundo,
que otra vez no volverían sino con el Señor, para ser bien
recibidas jamás de allí lanzadas.
Mas
tal era el duelo, tal el gemido de la Esperanza desvalida, soñando
siempre ventura y
no hallando sino lágrimas, que Dios dijo a la Fé y a la Caridad: –
Volved, volved al mundo, hijas mías. Jesús, mi hijo, nacerá esta
noche en un pesebre y tornará al mundo la humildad que
Feu
reviure l’Esperança
Y
aculliment si no ‘us daven
Contra
superbia, avaricia
Y
lucsuria malanada,
Contra
ira, gola, enveja,
Contra
peresa bastarda,
Vos
oferirá posada;
Y
allá estaréu per quants vullen
Muntar
ab les vostres ales
A
qui creu, espera y ayma. –
___
perseguía
Luzbel. Volved al mundo, hijas queridas, haced revivir la Esperanza
que débil y sola desfallece; y si no os diesen acogimiento contra la
soberbia, la avaricia y la lujuria torpe, contra la ira, la envidia,
la gula y la pereza bastarda, mi hijo os dará hospedaje al pie de la
cruz; y allí moraréis perpetuamente, para ofrecer vuestras alas a
cuantos anhelen remontarse al cielo de amor que he prometido a quien
cree, espera y ama.
_____