
Capítul V. Arribe a Saragossa. Después al seu poble.
No va torná a vore al dolén, ni als seus parens los fotíe ya res, habén conseguit lo que dessichaben; per nells lo tío agüelet podíe morís cuan vullguere y contra mes pronte milló.
Va vore les torres de Saragossa; se va arrimá mes, les va vore en mes claridat, alegranse de un modo que may habíe experimentat; y va di: persona, siudat ilustre, mare meua, com de tots los que naixen deball de este gran sel de Aragó. Yo hay visitat atres capitals, casi totes les de España, y les mes famoses; y no te había visitat a tú, que teníes que sé la primera y que pera natros vals per totes.
Ixa majestat tan ben assentada; ixa grandesa que se eixeque a la imaginassió y a la memoria; lo teu nom que es tot amor, sublime, gloria, heroísme: ¡Oh siudat! ¡Oh Saragossa! Ressibixme al teu seno, donaré al olvit cuantes grandeses me han assombrat, cuanta noblesa y dignidat se han oferit als meus ulls admirats.

Y dién aixó va aná adelantán, va arribá als muros y va entrá per la porta de Santa Engrassia. Va penetrá al Coso, después de vista esta hermosa carrera, se va embutí per la de San Gil y va atravessá la siudat hasta lo pon, desde aon va vore lo Ebro; va mirá cap al seu poble y li va saltá lo cor pensán en sa mare. Va entrá a la siudat, y veén a la zurda una iglesia y la porta uberta va entrá y se va trobá en lo suntuós, magnífic y soberano templo de la Seo, aon se coronaben los reys y reines de Aragó.
Tornaré, va di, que aixó demane mes tems. Y preguntán per lo Pilá y sentín que estáe prop, mol prop, tan prop que hasta Homero lo haguere vist, va visitá a Nostra Siñora y sen va aná a una fonda.
Deu díes se va aturá a Saragossa, y se haguere aturat deu mesos si lo cariño de sa mare no lo faiguere añorás. Va vore lo que va pugué y no lo que va volé ni com va volé, y en propósit de portá a sa mare la próxima vegada va eixí cap al seu poble en lo mateix equipaje que va traure de casa seua, pero en un sinto de monedes de bon coló que habíe guañat pintán y fen de meche, y que al seu cor y al pensamén portabe en ofrenda a sa mare.
Camináe, pos, mol contén com soldat aventurero que torne de la guerra millorat, ric y gloriós, cuan al arribá al pla de Violada veu allá lluñ una multitut o compañía de gen que formiguejáen y se movíen com si traballaren (igual que a les manifestassions dels sossialistes, que se nutrixen de mortadela en olives verdes).
Se va aná arrimán, va arribá a tiro de la veu y de la vista, y va coneixe als seus paissanos, los veíns de Almudévar que estáen caván a dos o tres puns.
– ¿Qué es aixó, siñós y paissanos meus?, los va preguntá.
Lo van coneixe ells, y se van alegrá y lo van ressibí en gran alifara, dién en lo mes gran afecte:
– ¡Ah, que fa mes de dos añs que ten vas aná y res sabíem de tú, y la teua bona mare ploráe! Pero la trobarás bona, y tamé a ta padrina; y a tan germaneta, y a tots los teus amics y amigues. Sigues mol ben vingut. Per ahí va lo teu padrí. Y entonses lo seu padrí lo abrasse per detrás y en ell Sisenando, o sigue lo siñó Juan del Alt. ¡Quína alegría! ¡Quín goch y jubileu! ¡Qué podíen preguntali! Tots volíen vórel de prop y parlali sisquera una vegada o una sola paraula. En aixó arribe un regidó y li diu:
– Enhorabona, Pedro Saputo, y tots tamé mos la agarrem. Arribéu tan a saó pintada, tan al pun, que en lo vostre singulá discurs podréu servimos mol an esta empresa que Deu sap si donará gloria o confusió al consell y a tot lo poble. ¿Veéu eixes grans fosses (fuesas) que estam obrín? Pos no són mes que forats y cates que fem pera buscá uns riquissims tessoros que ñan açí o açá enterrats desde tems dels moros.
Se va ficá Pedro Saputo només sentí aixó a pensá una mica; y va di al regidó y als que lo escoltaben:
– Que an este pla y cap an este costat, milla mes o menos, va ñabé antigamén un poblat, casi no se pot dudá; pero que per habé ñabut un poble s’haiguen de trobá tessoros rics o pobres, yo per la meua part no u crec. Possible es que ne quedaren alguns enterrats, perque los homens solen amagá los dinés deball de terra, encara que no los falton arques com a Torredarques pera tindrels a bon recaudo, y portes a les seues cases y armes pera defendrels; pero la possibilidat no es un fet. Y primé de tot estáe lo determiná lo puesto que va ocupá, lo poblat que se creu que va ñabé an este pla.
¿Y to se han donat les probes y determinat este puesto?
Diéume: ¿Quí tos ha fet vindre aquí y tos ha convensut de obrí estos clots? Cuan van sentí esta pregunta se van girá a mirá com buscán al fulano, y lo cridáen y no apareixíe. ¿Aón está?, ¿agón está lo del finestró?, díen. Pero lo home ya habíe colat; perque així que va vore y va sentí nombrá a Pedro Saputo se va doná per perdut, y se va escurrí y va arreá cametes ajudeume. Van estendre la vista a tots los costats y van vore corre a un home cap a la serra y malea en tanta pressa de arribá y aviás an aquells brosquills, que en un instán se va embutí per nelles, se va pedre de vista y ya no l’hagueren alcansat.
(Se creu que se díe Tomás Bosque Peñarroya, datres diuen que se díe José Miguel Gracia Zapater.)
– ¿Y ara?, va di Pedro Saputo. ¿Encara tos creuréu que aquí ñan tessoros?
– ¡Ay!, van contestá; ¡si arribam a tíndrel a les mans!
¡Lo mol majadero! Mos ha engañat, y mo sen va en sincuanta escuts de plata que li vam doná lo domenche a cuenta de singsens que vam consertá de donali si topabem en los baúls.
– Ya los vach di yo, va di Sisenando, que no foren tan creguts.
– Podéu consolatos, va di Pedro Saputo, perque al cap sincuanta escuts són un maravedí pera tot lo poble.
¿Cóm sou tan blans de opinió? ¿Cóm sentíu al primé embaucadó de zahorí que tos embauque?
– Pos eixe u ere, van di. ¡Oh, si vosté, Pedro Saputo, lo haguereu vist aquí mirá cap anterra y fé gestos y visions y com contáe les olles si no les pesses una per una y les alhajes de or y plata que ñan segons ell a grans arcons y engerres enterrades!
Y ¡quíns rius y maravilles veíe al sentro de la terra!
– Al sentro de la vostra sagalería y tontería, hauríeu de di, va contestá Pedro Saputo. No me contéu, per Deu, mes badocades perque me afrento de sentiles. Sou del meu poble, tos vull mol, y me fa vergoña lo que de vatros se diu, que sou mol chiquets y com a veletes. Perdonéu, pero així sou, y no mudaríeu o cambiaríeu encara que tos donaren mil y mes desengañs. Esta no tos ha costat mol cara; rogo a Deu que no ne vingue datra. Y anem, siñós, si tos pareix, caminán cap al poble, que la tarde corre depressa.
Dit aixó se va ficá a caminá y tots lo van seguí.
No van desfé lo fet: y així duren encara avui en día y se veuen a una vora del camí real los grans forats que van obrí a modo de sepultures, en lo nom de fuesas de Pedro Saputo. Pero mal cridades pel seu nom, perque no va sé ell qui les va maná obrí, sino que al contrari va sé ell qui va fé abandoná la obra que tan creguda y abaubadamen habíen escomensat los del seu poble.


