DICTADO
DE RAIMUNDO.
Dirigíase
Lulio desde París a Mallorca a fines del año 1299, cuando
habiéndose detenido en Barcelona, escribió la poesía a que dio el
nombre de Dictado, o sea manera de conocer a Dios en el mundo. Dedica
el autor esta composición, como se lee en su final, a san Luis
rey de Francia, y al rey Jaime de Aragón (II) a quien
ruega que preste atención a las razones que se comprenden en este
opúsculo, para disputar contra los infieles y demostrar la verdad de
los misterios de nuestra fé, que promueva en su reino las
discusiones dogmáticas con asistencia de los prelados, religiosos
menores y predicadores y todas las personas distinguidas y de elevado
entendimiento, y que a ellas sean invitados los judíos y sarracenos,
a fin de convencerles de la verdad de nuestra religión y de la
falsedad de sus respectivas sectas. Y pídele además le conceda
facultad para congregar a los infieles por todo el reino y sus
condados, castillos, villas y ciudades, con el objeto de disputar con
ellos sobre la materia contenida en el Dictado.
Divide
Lulio la composición en seis partes. En la primera prueba la
existencia de Dios por la necesidad que hay de que este mismo Dios
exista, pintando el desorden en que estuviera la naturaleza si no
hubiera Dios. En la segunda da pruebas sólidas de la unidad de Dios,
así como en la tercera las da de la trinidad, y habla en las tres
restantes de la encarnación, de la creación del mundo, y de la
resurrección de la carne.
El
estilo de la composición es conciso y enérgico; encierra grandes y
concluyentes argumentos en pocos versos, y reducidas cláusulas;
argumentos esplanados después en otras de sus obras así en
prosa como en verso, y de que Lulio indudablemente hizo uso en las
polémicas que frecuentemente sostenía contra los judíos y
mahometanos, así de Cataluña como de Mallorca y otros puntos.
LO
DICTAT DE RAMON.
De
coneixer Deu en lo mon
Comença lo dictat, RAMON.
Null
necessari argument,
Volem
donar ensenyament
Los
quals per raysons naturals
Provám
per nous començaments (1),
Qui
mostran inconvenients
Esser
en Deu sens unitat,
Sens
Trinitat, sens encarnat,
Sens
crear, sens resucitar (2).
Encara
volem demostrar
Deus
esser de necessitat.
Empero
est nostre dictat
Requer
haver ensenyador,
Que
ixen dels antecedents,
Nous
començaments appellats (3).
Començem
donchs a la clardats
Del
Sant Spirit gloriós,
Qui
complesca nostres raysós
E enlumin hòm obstinat,
Qui
no pòt veser la clardat,
Sotsposant que no’ s puscha far
Que
nostra fe ‘s puscha provar.
En
aprés que sols un Deus es,
Puis provarem pluralitat
Que
en Deus mostra trinitat,
E
que Deu ha volgut mostrar
Sa
bontat volentse encarnar,
E
com hòm será resussitat
A gloria o a turment,
Are
començem en axí (4)
Per
provar Deu com prometí (5).
I.
Mays
se val esser compliment (6)
Que
esser e deffalliment.
Si
ens infinit no pòt estar,
Ço
qui es fenit ho fayt fár (7).
Sens
infinit e eternal (8)
E
no y ha dia, vespre, matí (9).
Ni
negun bé ‘s remunerat.
Si
Deus no es, mays val bondat (10)
E
no fí está en estar.
Mays
que ver esser qu’ es reyal.
Si
Deus no es, tot quant es ple
Si
Deus no es, tot quant es tòrt
E
tot lo bé ‘s pèrt en la mòrt.
Se
pèrt lo bé de tot quant es (11).
E
per no res es tot quant es.
Si Deus no es, mays val sentir
Que
raysó, mèrit, ni desir (12).
Si Deus no es, no cal bé far,
E
hòm deu viure per manjar.
Si Deus no es ¿e quí ha mes
Tant
béll órdre en ço que es?
Si Deus no es, donchs ¿quí ha mes,
Que
sia amat mays que quant es?
Si no ‘s ver Deus, lo firmament (13)
,
Es
fals Deus ab defalliment.
Provat es donchs e demostrat
II.
Que
sia un Deus.
Pòt
en éll infinit estar.
Si son duas infinitats,
Ço
que hom enten no es vertats.
Si están dos Deus infinits,
Ço
qu’ es poder está finits (14).
Si son dos Deus o tres o plus,
Cascú
es desus e dejus.
Si
son dos Deus, eternitat
No
pòt haver prioritat.
Si
son dos Deus, estan mesclat
En
loch finit no eternat.
Si
son dos Deus, cascú requer
Haver
sobre l’ altre poder.
Que
fá buyr de fòrts en redon (15).
Si
son molts Deus, no han ab que
Se
pusquen convenir en re.
Si
son molts Deus, un valgra mes,
Si
son molts Deus, tuyt son finit,
Si
son molts Deus, e mí e vos
N’
amám meyns lo Deus qui ‘s de nos (16).
Si son molts, lo un e
l’ altre val (17),
E
no n’ han qui ‘ls faça egal,
Si son molts Deus, cascú enten
Que
no han en sí complimen.
Si son molts Deus, pòt envejar
Lo
un a l’ altre e pòt peccar.
Si son molts Deus, no es compliment
En
un ni en tots exament.
Si son molts Deus, no es un fí,
Si
son molts Deus, nulla valor
Está
digne de gran lausor.
Si
son molts Deus, cascú tot sòl
Pòt
far del altre ço qu’ es vòl,
Si
son molts Deus ¿e qui ha mes (18)
Es
donchs un Deus tan solament,
Qui
de quant es, es compliment.
III.
Que
Deus sia en pluralitat.
Si
a unitat no tayn unir (19),
Sens
naturant e naturar,
Nulla
natura pòt estar.
Si
finit finir han semblan,
Mays
infinit infinir l’ han.
Qui
no pòt de se, be ‘s segueix
Tot
ço cové ser de Deus dit (21),
Es
contra s’ amabilitat.
Negú
ens pòt estar complit,
Si
en complir no ha delit.
A
infinit tayn infinir,
L’
enteniment ha natura,
Ab
entendre e dretura.
Pigre
avar se fay estar.
Sens
granea e magnificar,
Negú
esser pòt gran estar.
Tot ens cové esser finit,
Qui
no pòt dar ens infinit (22).
Negú ens es bò sens far bé,
E
tot ens es mal d’ hon mal vé.
Poder qui dins sí no pòt res,
No
es defora sí estes (23).
En ens hon fí no ha poder,
Cové
vacuytat caber.
Provat
havem pluralitat,
Que
significa Trinitat.
IV.
Que
Deus sia encarnat.
Mays
val un hòm deificar,
Que
mil milia mons crear.
Cové
amar nostre Senyor.
Poder absolut en crear,
No
ha órde sens encarnar (25).
Es
Deus esser nostro ‘n parent.
En
fí hon Deus mays no pòt dar,
Han
ses dignitats repausar.
Es
mays entés e mays amat,
Null
ens hagra en éll sa fí (26).
Volch
Deus ab nos participar.
Infinit
ha proporció,
Deus
fóre ociós e avar,
Si
‘l major bé no volguès dar.
En
sí qu’ en als sens comparar.
A
Deus cové atribuir
Ço
perqu’ hom lo pòt mays servir.
Si
Deus e hom no fóssen ú,
Ab
l’ encarnar ha Deus mostrat
L’
obra que há en trinitat.
Per
ço car Deus s’ es encarnat,
Si
Deus no ‘s volgués encarnar,
Legut
fóre desesperar.
Si
ab hom no ‘s volgués unir.
Ço
perque Deus pòt mays amar
L’
obra cové en éll estar.
Deus
no pòt major fí saber,
Car
Deus creá a fí lo mon (27),
Que
Deus cové ser encarnat.
Poder
no poria eternar,
Sens
infinit possificar.
No
‘s cové sian cominal
En
eternitat bé e mal.
Aquel
ha poder pus estes,
Tot
ço cové esser causat (28)
Hon
Deus pòt esser mays lausat.
En
Deus cascuna dignitat
Ab
l’ altra ha egualtat.
Eternal
revolució
Deus
fá contra s’ amabilitat.
VI.
Que
sia resurrecció.
Null
hom porá Deus molt amar.
Mays
val un hom eviternar,
Que
tots sens resucitar.
Si
no fós resucitament.
Aquel
cové esser jutjat,
Qui
fá lo bé e lo peccat.
En
est mon ha hom compliment.
Influeix
e causa mays de bé.
Mays
ne pòt Deus esser lausat.
Deus
no minva null compliment (29),
Ans
hi met multiplicament.
Aytant
col mon está major,
Fay
hom a Deu de bé lausor.
A
Deu pertayn molt perdonar,
E
a home mercé clamar.
Mostrat
havem per gran raysó
Que
sia resurrecció.
Començá
e finí son escrit,
El
comana a Sanct Loys,
E
al noble rey d’ Aragó
Jacme,
en l’ encarnació
De Christ M.CC.XC nòu.
Plasia
ausir est nostre mòu
Lo
qual havem en disputar
Contr’
els infaels, e mostrar
E
que y sian li prelat,
Preycadors,
frares menors,
E
atresí li grans senyors,
E
sian jueus apellat,
E
sarrahins al disputar;
E
qu’ els infaels son errat.
E
si, eu, Senyor, mostr’ el ver,
Placiaus
qu’ en donets poder
Castells,
vilas, e ciutats,
Qu’
els sarrahins faça justar, (ajustar; ajuntar)
E
los jueus al disputar
Sobr’
est novell nostre dictat;
E,
Senyor, per gran caritat,
Humil
rey d’ alta corona,
Començem
en Barcelona,
E
sia Jesu-Christ lausat,
Car
vostres gents vos han cobrat
Sa
alegre e ab dever
VARIANTES.
(1)
Provám per nou començaments,
(2) Sens morir, sens resucitar.
(3) Nou començaments apellats.
(4) Are començarem enaxí
(8) Per lausar Deu qu’ hanc no ‘n mentí.
(6) Mays fan
esser e compliment
(7) Ço qu’ es finit ho fá istar.
(8) L’
ens infinit e eternal
(9) En mitg dia, vespre, matí.
(10) Si
Deus no es, menys val bontat
(11) Se pèrt cèrt lo bé de tot
quant es.
(12) Que raysó, morir, ni desir.
(13) Si Deus no
es, lo firmament
(14) Ço que poden estar finits.
(15) Que fá
buyr d’ affers en redon.
(16) Amám meyns lo Deus qui ‘s de nos.
(17) Si son molts Deus, lo un e l’ altre val,
(18) Si son
molts, ¿e qui ha mes
(19) Si a unitat no tayn tenir,
(20)
Que no vé de sí mateix.
(21) Tot ço cové esser en Deu dit,
(22) Qui no pòt de ens infinit
(23) No es defòre si ges
estes.
(24) Tot poder está en passió
(25) No ha adò sens
encarnar.
(26) Null còs hagra en éll sa fí.
(27) Car Deus
creá a sí lo mon,
(28) Tot ço cové esser començat
(29)
Deus no mirva null compliment,