¿Por qué suele aleccionar de lingüística quien pretende ignorar que hay más similitud entre catalán y occitano que entre dialectos de alemán?
P. Baccou, O occitano, lingua europea, 2003.
http://worldcat.org/isbn/9788497501552
Los debats d´aquesta setmana l´an mostrat: Calandreta deven un enjòc. A provat e pròva cada jorn que la practica de l´immersion, del banh lingüistic (es a dire marcar l´occitan coma lenga de l´escòla), de comunicacion e d´escambi normal a l´escòla) èra non solament possible, mas en mai fòrça profitable als mainatges.
IV.
Quan lo rius de la fontana
S’ esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E ‘l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l’ afina,
Dregz es qu’ ieu lo mieu refranha.
Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga ‘l vostre reclam,
Ab maltrait d’ amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.
Pus tot jorn m’ en falh aizina,
No m meravilh s’ ieu m’ aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s’ amor ren guazanha.
De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu’ ieu pus am,
E cre qu’ el volers m’ enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d’ espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu’ om mi planha.
Quan pensar m’ en fai aizina
Adoncs la bays e l’ acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n’ espert e n’ aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n’ atayna
Tot mos cujatz afaitanha.
Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En plana lengua romana,
A ‘N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
