BORINOT m.
|| 1. a) Insecte himenòpter de diverses espècies del gènere Bombus, semblant a l’abella, però molt més voluminós, i que es caracteritza per la forta remor que fa amb les ales i la boca quan vola (Bagà, Vic, Barc., Igualada, Camp de Tarr., Tortosa, Vinaròs, Val., Gandia, Men., Mall.); cast. abejorro. Que sempre duen la mala sort, com els borinots negres, aixis com els rossos porten ventura, Rosselló Many. 34. Fer es borinot: caure voltant sobre si mateixa una perdiu ferida (Campos).—b) Insecte lepidòpter de la família dels esfíngids: Macroglossa stellatarum L. (Menorca); cast. abejorro.—c) Borinot polit oborinot verd: insecte lepidòpter de la família dels esfíngids: Deilephila euphorbiae L. (Men.).
|| 2. Persona que freqüenta un lloc o una companyia amb massa insistència i que fa nosa (Barc., Pla d’Urgell); cast. moscón.
|| 3. Home impertinent, que sol parlar molt a cau d’orella i ficar-se on no el demanen (Cat.).
|| 4. Infant molt viu i bellugadís, que xerra molt i es fica per tot (Empordà, Men.).
|| 5. Home de poca formalitat (Cat., Val.); cast. botarate.
|| 6. Escrit o conjunt de retxes mal fetes, especialment les que fan els infants que volen escriure o dibuixar (Empordà, Men.); cast. garabato.
|| 7. Moviment intens, trull, especialment avalot (Men.); cast. bulla, zaragata, ruído.
|| 8. Joc de l’abegot (Ripoll, Igualada, Camp de Tarr., Mall.); cast. betatungue.
|| 9. Nom que es dóna per burla als burots o consumers (Olot).
|| 10. Trepant accionat a mà, que produeix una remor semblant a la de l’insecte borinot quan vola (Almela Plat. 74).
Loc.
—Fer el paper de borinot: fer veure que no entenem allò que ens diuen; fer el desentès.
Refr.
—«Si la dona ho vol, Janot, no et cal fer lo borinot»: vol dir que en definitiva la dona comanda (Cat.).
Cult. pop.—De borinots n’hi ha de negres i de rossos: els negres són considerats com de mal auguri, i la seva aparició a una casa diuen que anuncia la pròxima mort d’una persona; els rossos, en canvi, duen bones notícies.
Fon.: buɾinɔ́t (pir-or., or., Tortosa); buɾinɔ̞́t (Palma, men.); boɾinɔ́t (Tremp, Vinaròs, Llucena); boɾinɔ̞́t (València, Gandia, Manacor).
Intens.:—a) Augm.: borinotàs, borinotarro, borinotot;—b) Dim.: borinotet, borinotetxo, borinotel·lo, borinoteu, borinotiu, borinotó.
Sinòn.: || 1: borino, abegot, bufaforats.
Etim.: derivat de borinar.
|| 1. tr. Foradar una cosa, obrir-hi conductes interiors (St. Feliu de G., Vic, Mall.); cast. minar, socavar. «Els conills borinen la terra per fer el cau» (St. Feliu de G.). «Els taups borinen els marges» (Vic). «Són treballadors de mena | fent esplets d’ací i d’allà | burinen tot l’any la terra | sens giquir-la mai parar» (poesia catalana).
|| 2. intr. Fer fressa, remenar-se fent soroll (Plana de Vic).
|| 3. intr. Moure’s (Men.); cast. moverse. «No borinis tant» (Men.). No’m podia bategar, | i ara gos de burinar, | sense mai estar-ne tip, Ballester Xèx.
|| 4. tr. Moure (Men.); cast. mover. «No borinis sa taula» (Men.).
|| 5. intr. Fer esforços mentals per aclarir o dir alguna cosa (Mall.); cast. escarbar, minar. Amb so cap clar borina y sua y jepa, Aguiló Poes. 183. «Qui borina, lo que no vol afina» (refr. mall.).
|| 6. Cercar raons, provocar baralles (Sort).
|| 7. Impacientar amb insistència excessiva (Sencelles).
Fon.: buɾiná (St. Feliu de G., Vic, Sort, Mall., Men.); boɾiná (Manacor); buliná (Vic, Barc.).
Etim.: potser derivat del germ. boro, ‘barrina’, a través d’un mot com burí, que, per altra banda, sembla esser pres de l’italià burino.
