Monchosoft

Guillaume
de Saint-Didier.

I.

El
mon non a neguna creatura

No
truep sa part, mas ieu non truep la mia,
Ni ges no sai on ja
trobada sia
Qu’ aissi ames de lial fe segura;
Qu’ ieu am pus
fort selieys que mi guerreya,
No fai nulh drutz lieys qu’ en
baizan s’ autreya;
Pus malgrat si eu l’ am, per que m fai
maltraire?
S’ ilh m’ ames re, pensatz s’ ieu l’ ames guaire!

Ho
ieu, sapchatz que no fora mezura,
Pus er l’ am tan que m’ es mala
enemia;
E s’ ieu l’ am sols, est’ amor que m’ embria?
Si fai
sivals, tan cum bos respiegz dura;
Aquest respieg, on hom ren non
espleya,
Non es cauza que hom persegre deya,
Ben o conosc, si
m’ en pogues estraire,
Mas no puesc ges, tan sui lial amaire.

Be
m volgra mal, s’ il fezes forfaitura,
Ni l’ agues dig nulh erguelh
ni falsia,
Mas quar enans son ric pretz quascun dia
De mon
poder, e platz mi quar melhura,
E fas saber qu’ a totas
senhoreya;
Quant ieu l’ esguar, no fai semblan que m veya;
A
totz autres es franqu’ e de bon aire,
Mas a mi sol no vol belh
semblan faire.

Quar costum’ es que domna sia dura,
E port’
erguelh selhuy que s’ umilia;
Belha res mala, e co us falh
cortezia
Ves mi tot sol, qu’ autre no s’ en rancura!
Voletz mi
mal sol quar mi faitz enveya,
E quar vos am mais d’ autra res que
sia?
Per aquest tort mi podetz los huelhs traire,
Que ieu ni
vos non o podem desfaire.

A totz jorns creys e dobla e s’
asegura
L’ amor qu’ ie ‘l port, mas los fagz desembria;
E
meinhs n’ aurai, so cug, a la partia
Qu’ al comensar; vey qu’ ades
se pejura,
Que, s’ ieu m’ irays, de tot en tot sordeya;
Doncx
no sai ieu de qual guiza m’ esteya,
S’ ira mi notz, e patz no mi
val gaire;
Si ‘n aissi m vai, be sui doncx encantaire.

Amicx
Bertrans, vos que es gualiaire
Es mais amatz qu’ ieu que sui fis
amaire.

II.

Aissi cum es bella sil de cui chan,
E
belhs son nom, sa terra e son castelh,
E belh siey dig, siey fag e
siey semblan,
Vuelh mas coblas movon totas en belh;
E dic vos
be, si ma chansos valgues
Aitan cum val aiselha de cui es,
Si
vensera totas cellas que son,
Cum ilh val mais que neguna del
mon.

Tan belhamen m’ aucira deziran
Selha cui sui hom liges
ses revelh,
Que m fera ric ab un fil de son guan,
O d’ un dels
pels que ‘l chai sus son mantelh;
Ab son cuiar, o ab mentir
cortes
Me tengra guay tos temps, s’ a lieys plagues;
Qu’ ab fin
talan et ab cor deziron
L’ am atrestan on il plus mi confon.

Ai!
belha domna, ab gen cors benestan,
Vas cui ieu tot mon coratge
capdelh,
S’ ieu vos vengues de ginolhos denan,
Mas mans
junCHAs, e us quezes vostr’ anel,
Quals franqueza fora e quals
merces,
S’ aquest caitiu, que no sap que s’ es bes,
Restauressetz
d’ un ric joy jauzion,
Que non es joys que senes vos m’
aon!

Belha domna, pus ieu autra non blan
Endreg d’ amor, ni
n’ azor, ni n’ apelh,
Qu’ una non es en fag ni en semblan
Que
contra vos mi valgues un clavelh;
Ara no us ai ni autra non vuelh
ges,
Viurai ses joy, qu’ amors m’ en ten defes;
Un pauc intrey
en amor trop preon,
Yssir non puesc quar no i trob gua ni pon.

Us
belhs respiegs mi vai recofortan
Qu’ en petit d’ ora ajuda son
fizelh
Gentils amors, qui l’ enquier merceyan:
Per que fols
drutz torna en fol capdelh;
Mas selh que y a son fin coratge
mes,
Si be ‘l tarda, no s’ en dezesper ges,
Quar bona domn’ a
tot quant deu respon,
E guarda ben a cui, ni que, ni on.

Trastot
m’ es belh ont ilh es e m resplan,
Bosc m’ en son prat e vergier e
rozelh,
E m’ agensa a chascun jorn de l’ an
Cum la roza, quant
ilh nais de novelh;
Qu’ el mon non es vilas tan mal apres,
Si
parl’ ab lieys un mot, non torn cortes,
E no sapcha de tot parlar
a fron
Denan siey ditz, e dels autres s’ escon.

Amics
Bertrans, veiatz s’ ai cor volon,
Qu’ ilh chant e ri, quant ieu
languisc e fon.
Bertrans, la filha al pros comte Raymon
Degra
vezer qu’ ilh gensa tot lo mon.

III.

Pus
tan mi fors’ amors que mi fai entremetre
Qu’ a la gensor del mon
aus ma chanso trametre,
E pus alhors non aus mon fin cor
esdemetre,
Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre;
E serai
ricx, si m vol en son servizi metre
Silh cui hom liges sui ses dar
e ses prometre.

El prometre m’ es gen, e fos falsa ‘l
promessa
Mais que s’ autra del mon m’ agues joya tramessa;
E si
neguna s’ es de m’ amor entremessa,
Entenda s’ en autrui, qu’ ieu
sec dreita endemessa;
Mos ferms volers es tals que, si m sal sanhs
ni messa,
Ieu non l’ aus far semblan que y aya m’ amor
messa.

Messa y ai tan m’ amor que non m’ en puesc estraire,

Ni nulh’ autra del mon no m pot nul joy atraire;
Mas si ieu
non lo y dic, ni non lo y aus retraire
Estiers qu’ en mas
chansos, dic aital contrastraire
Don crey qu’ ilh o enten; qu’ om
no m’ en pot mot traire
Per paor qu’ enueyos no la m puescan
sostraire.

Sostrag m’ a tot lo cor qu’ ieu no sai on me tenha,

Que partir no m’ en puesc, ni cug que ja y atenha,
Mas sol d’
aitan la prec, s’ a lieys plai, mi mantenha;
No l’ enueg, si ben
dic ni en mal no so tenha;
Qu’ ab aitan m’ er grans gaugz totz
mals que m’ en avenha,
Qu’ ades aurai respieg que per merce m
retenha.
Retener no m puesc ges mon voler ni abatre,
Qu’ ades
l’ am mielhs e mais, e no m puesc escombatre:
Trop m’ a fait en
fols plais mos fols voler desbatre,
Mas negus homs non pot cor
destrenher ni batre;
Que farai doncx, s’ ieu l’ am e no m’ en
puesc esbatre?
Languirai deziran, qu’ ab lieys no m’ aus
combatre.

Combatre no s deu hom que ‘l genser e ‘l mielhs
fayta
Es que sia el mon, e que gensers afaita
Tot quan fai
segon pretz, que ren non dezafaita;
Per que sa grans valors non
deu esser desfaita:
E s’ amors, s’ es en loc mespreza ni
forfaita,
Sol que lieys fass’ amar, es endreyt se
refaita.

Refaitz for’ en dezir, sol qu’ ilh denhes emprenre
Un jorn qu’ a lieys vengues que m fezes dezaprenre
Lo mal qu’
ieu trac per lieys, e que m laisses aprenre
So que nulhs hom non
sap ni s’ en laissa reprenre;
Mas tan vei tot lo mon en son ric
pretz perprenre,
Qu’ en lieys es lo causitz, qu’ ilh pot cui se
vol prenre.

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Guilhem_de_Saint-Leidier

Guilhem de Saint-Leidier, also spelled Guilhem de Saint Deslier, Guillem de Saint Deidier and Guilhèm de Sant Leidier was a troubadour of the 12th century, composing in Occitan. He was lord of Saint-Didier-en-Velay, was born at some date before 1150, and died between 1195 and 1200. He was said to have loved Belissende, sister of Dalfi d’Alvernha and wife of Eracle III of Polignac, Guilhem’s feudal overlord.

His known work includes fifteen cansos, one tensó and one planh. Indications in the text and in his vida suggest that he worked in Gascony, Comminges, the Agenais, and the Bordelais. He is the first poet named in the poetical survey by the Monk of Montaudon, written around 1195.

With one of his poems Guilhem began a poetical debate on the question whether a lady is dishonoured by taking a lover who is richer or more powerful than herself. The one known poem by the trobairitz Azalais de Porcairagues appears to contribute to this debate, as does one by her friend Raimbaut of Orange, A mon vers dirai chanso. Soon afterwards there is a partimen on the topic between Dalfi d’Alvernha and Perdigon, and then a tensó between Guiraut de Bornelh and king Alfonso II of Aragon.

Guilhem’s daughter’s son, Gauseran, was also a troubadour.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Guilhem_de_Saint-Leidier

Guilhem de Saint-Leidier (també conegut com a Guilhem de Saint Deslier, Guillem de Saint Deidier o Guilhèm de Sant Leidier) fou un trobador de la segona meitat del segle XII (…1150-1200…).

Fou senyor de Saint Didier-en-Velay. Nasqué en algun moment anterior a 1150 i morí entre 1195 i 1200. Era oncle del també trobador Gauseran de Saint Leidier. La seva obra poètica inclou 15 cançons, una tençó i un planh. El Monjo de Montaudon l’inclogué en la seva sàtira.

Es conserva la música de 234,16
Pois tant mi forss’ Amors que m’a faich entremetre
als cançoners G i R.

Guilhem de Saint-Leidier inicià un debat sobre la qüestió de si una dama resta deshonorada si té un amant més ric o poderós que ella. L’única peça conservada d’Azalais de Porcairagues així com una de Raimbaut d’Aurenga sembla que són una contribució a aquest debat.

Es conserva una vida de Guilhem de Saint-Leidier. La vida explica que Guilhem s’enamorà de la comtessa de Polinhac, germana del Dalfí d’Alvèrnia, a qui donava el senhal de Bertran (amic Bertrans). Aquest senhal també el donava a Uc Marescal, el seu company, en qui confiava. Però finalment “tornet en gran tristesa, que’ill diu “Bertran” feron gran fellonia de lui” (“caigué en gran tristesa, perquè els dos “Bertrans” li feren una gran fellonia“).