II LO ROMANÍ.

II

LO
ROMANÍ.

Bona olor escampava
Pe´l bosc lo romaní;
Lo
ventijol xupava
Les gotes que dexava
Sobre ell un fresch Matí.

Ses
fulles removent
S´hi acosta cruel cabrida,
Y talla de
rebent
Lo tronch ab forta dent,
Matant sa dolça vida.

Y
jo pensí llevòrs:
Axí la jovenesa;
Quant més brillan ses
flors
Més pronte lo coll tors,
Y fuig sa gran bellesa.

Agost
1881.

II
EL
ROMERO.

Exquisito
olor despedía en el bosque una mata de romero; el cefirillo chupaba
las gotas de rocío, que sobre sus hojas iba dejando la fresca
mañana.

Removiéndola
toda, se le acerca aturdido chibato (chivo, chivato, chiva,
chivata: cabrida
); y con recio diente rompe su verde tronco,
quitándole la dulce vida.

Yo
pensé entonces: tal es la juventud. Cuando brillan más sus flores,
más pronto inclina la cabeza, y desaparece repentinamente su
hermosura.