LA
LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758.
I
yo com unic responsable de la traduccio al valenciá del articul i de
les “llicencies”.
Es
tan bonico este articul i l’he llegit tantes vegaes, que ya el
considere un poc meu i el vaig incloure en la meua novela
“Pinzellaes……”
“….El
25 de decembre de 1758, mentres el rey de Valencia escoltava en sa
cort madrilenya villancicos cantats per Farinelli il “Castrati”-la
millor veu tiple d’Europa-,les capelles musicals del Reyne de
Valencia oferien composicions referides al naiximent de Jesus i , en
una de les seues lletres, recolzava el ús de la llengua valenciana i
la seua equivalencia en els restants idiomes europeus.
Aquell
matí, seguint la tradicio, els coros de la Seo, interpretaren
melodies compostes per el mestre de capella don Pasqual Fuentes Alcácer . Tot era normal, hasta que aplegá el villancico quart
i-davant la sorpresa general- s’escoltaren llaors al Chiquet Deu en
la llengua mes dolça de la terra:
“El
Cel y la Terra. La Esfera, El abisme,
els
Angels, y els Homens, ab tot lo criat,
publiquen,
celebren, veneren y ensalsen
ab
pompa festiva la Nativitat”
A
l’introduccio seguien quatre veus castellanes que, sorprengudes,
interrogaven sobre “aquella extraña armonía que, aun mal
entendida, el alma, y la vida nos llega a robar”
Açi,
el mestre de capella, fea callar als coros pera poder sentir el
mensage, i entrava un molt nitid solo de tiple anunciant que era
VALENCIA (en mayuscules en l’original) qui cantava a Jesus: “Perque
te sels de escoltar tots los anys que li canten Castella, Italia,
Fransa y Portugal”. El autor recurrix a la prosopopeya-artifici
poetic que permet parlar a les coses- pera que la veu del Reyne
exprese el seu enfado perque el cantics soles es feen en castellá,
italiá, frances i portugues.
Don
Pasqual Puentes, naixcut en Aldaya en 1718, coneixia el mon del
pentagrama des d’els 10 anys, quan fon infant del coro catedralici.
Per aixo que els versos 23 i 24 tinguen interes en sugerir que, “en
este Sigle”, no s’havia cantat a la Nativitat en valenciá.
“y
en este Sigle no es troba memoria
de
que hacha (sic) Valencia vengut a cantar”
La
veu tiple pregonava que la llengua valenciana, “por su brevedad y
elegancia, ninguna otra la podia superar”; juï mateix al fet per
Cervantes en el Persiles. A continuacio, desafiant, el soliste
anonciava que: “Y per tant, ab llicencia o sens ella,alegre y
gustosa,torna a publicar” El “torna a publicar” es referia a
que el coro tornava a fer publica l’introduccio en valenciá: “El
Cel y la Terra etc.”. La resposta castellana donava rao a la
demanda: “Pues que pide razón y justicia, al Niño en su idioma
divierta”.
De
seguit sorgix un dialec entre el coro i el soliste en valenciá
modern, molt prop del d’ara mateix i gens paregut al catala impost en
l’inmersio. Aixi, en el vers 40, aon diu”esta nit en Valencia”,
els inmersors del IEC (que han prohibit el ús de “en” davant els
noms propis), ho mudarien en “aquesta nit a Valencia”, com dirien
els de Canal 9….(A punt ara)
Al
villancico valenciá de 1758 – obra popular de actor cult – va seguir
atre en Nadal de 1759. En els dos trobem les terminacions en ea, com
bellea i noblea; no les castellanes i catalanes bellesa i noblesa. De
la mateixa manera, els verbs no van en guionets en enclitics
“entregarli” (v.52), no entregar-li. Don Pasqual Fuentes escrivia
eixemple, no exemples; navaixes, no navalles; yo, no jo; en huit, no
amb vuit; y lo, no i el; ilustre ciutat, no il.lustre. Tambe trobem
el adverbi ahón (adonde), consevat per Escrich en 1851 i eliminat
per el IEC.
De
la mateixa decada tenim en la Biblioteca de Catalunya (per cert,¡que desagradables son els encarregats de la Sala de Reserva!) un
villancico en catala, a on llegim “naixament, saltan i vallan, noi,
mocado, janer, gentilessa, bellessa (Bib.Cat.Ms.49); que, en el
valenciá modern de Pasqual Fuentes, serien: naiximent, boten y
ballen, chiquet, mocador, giner, gentilea, bellea.
Com
es habitual, la furtamantes de la Gran Enciclopedia Catalana ha
capturat a Pasqual Fuentes en les seues pagines, cridantli “músico
catalan”, encara que mai chafá el principat sense princip. Pero en
Nadal es millor oblidar el mal somni expansioniste i enrecordarse en
orgull d’aquells que en 1758 (el notari Ros, el croniste Sales, el
dominic Galiana i, -pot ser en braços de sa mare-, el chiquet Vicent Martin, futur rival de Mozart) pugueren escoltar la llengua
valenciana moderna, sense els barbarismes del IEC. Estos varen ser
els versos que tancaven el festiu mati de Nadal:
“Aria
a 4 voces:
Y
entre tant repetixca el fervor
dels
cors valencians,
perque
tinga son fi el Villancico
de
ahón va comenzar
Coros:
El
Cel y la Terra, la Esfera, el Abisme,
els
Angels y els Homens,
ab
tot lo criat…..”
