Marcabrus.
Pois l’ iverns d’ ogan es anatz,
E ‘l dous temps floritz es vengutz,
De mantas guisas pels plaissatz
Aug lo refrim d’ auzelhs menutz;
Li prat vert e ‘l vergier espes
M’ an si fag ab joy esbaudir,
Per qu’ ieu m sui de chant entremes.
Totz lo segles es encombratz
Per un albre que y es nascutz,
Autz e grans, brancutz e foillatz,
Et a meravilha cregutz,
Et a si tot lo mon perpres
Que, vas neguna part no m vir,
No veia dels rams dos o tres.
Empero aissi es levatz,
E vas totas partz espandutz,
Que lai, d’ outra ‘ls portz, es passatz
En Fransa, et en Peitau vengutz;
Qu’ el es intrat en tal defes,
E dic ver, segon mon albir,
On tenra sa verdor jasses.
Et es aissi enrazigatz
Que greu er jamais abatutz;
Que la razitz es malvestatz
On jovens mor totz cofondutz;
E tornat en tal contrapes
Per selhs qu’ il degran obezir,
Que tan no cridon c’us l’ ades.
Meravilh me de poestatz
On n’ a tans joves e canutz,
Reys e comtes et amiratz
E princeps en l’ albre pendutz,
Car los lassa escarsedatz,
Que lor fai si lo cor flaquir
Jovens fo ja bautz apelhatz,
Que jamais non er tant honratz;
Per que joys li sia rendutz,
Car avolesa l’ a conques,
Qu’anc depueis no poc erebir,
Pus partit de lui dregz e fes.
Loncs temps a que no fon donatz
Sai, entr’ els baros mantengutz,
E lai, on el es remazutz,
Marcabrus li manda salutz,
E ditz que no ‘l calia fugir.
Que jamais non sai sera pres.
No layssarai qu’ als molheratz
Non digua lors forfagz saubutz;
No sai la quals auctoritatz
Lor essenha que sian drutz;
Qu’ab son senhor cujet bordir,
Quan l’ ac vist trepar ab sos ches.
De tals sa ‘n vey enrazigatz
Los fols e ‘ls fatz e ‘ls deceubutz,
Per us acrupitz penchenatz,
Que tot jorn demandon salutz;
E demandon aisso per ces,
Qu’anc nulhs francs hom non dec suffrir
Qu’aitals gastaus fumos tengues.