Monchosoft

De
la terça part de est libre,

qui
es de satisfacció.

I.

DE
UN DEU.

Al
manament del rey major

Qui
vòl esser tot sòl Senyor,

Ay
a far satisfacció

Si
d’ éll vuyl atrobar perdó,

En
tant que no haja altre Deu

E
que vulla tot esser seu,

E
tot ço que m’ ha comanat

Li
reta com sia honrat.

E
de tot ço que l’ ay fayt tòrt (24)

Que
‘n haja contricció fòrt,

Ab
suspirs, lágremes e plòrs,

Clamant
mercé com peccadors

Qui
de mants Deus s’ es fayt sirvent
Amant mays que l’ aur e parent;

Car
aquel hom fá altre Deu

Qui
ama mays que Deus lo seu.

Encare
es mester que m’ ajut

Al
satisfer la gran virtut,

Car
qui fal contra infinit

No
li satisfá ab finit.

II.
DE
COLRE FESTA.

En
la setmana es un jorn
(jornada, día)

En
lo qual vòl Deus que sejorn (descansar; sajornar,
sejornar; se+jorn)

Lo
còrs del home qui ‘s viats

En
los dias qui son passats, (como en castellano, los días;
els dies)

E
l’ ánima que fòrt consir

En
son peccat e penedir,

E
que estia ‘n sejornar

De
suspirs, lágremes gitar,

E
‘n membrar de Deu salvetat,

E
pensar ço’ l tenga honrat.

E
car eu ay en tot falit,

Clam
mercé al Sanct Esperit,

Que
‘m dó tant gran contricció

Que
‘n mova satisfacció (25),

Segons
qu’ eu n’ auray poder;

E
aquel dia tant coler,

Que
no fal en lo mandament;

E
que n’ apòrt perdonament,

E
que faça tot mon poder

Com
lo faça amar e temer.

III.

NO
PENRÁS LO NÒM DE DEU EN VÁ.

¡Ay,
lás! tant dia ay jurat

Falsament
a tòrt e peccat,
– “Si m’ ajut Deus e no m’ ajut” –

Jurant
sa sanch, fetge e virtut,
Perque son desobedient

Estat
a son gran mandament;
Perque prech ma contricció

Que
‘m faça satisfacció,
Firent ma boca ab ma má,
(primera ma: mi : la meua, la meva; má : mano)

Dient
que mays no jurará;

Lo
qual hi met que jura a Deu (26),

Ni
metrá en vá lo nòm seu,

Cridará
donchs: – Mercé, Senyor,

Hajats
d’ est home peccador,

E
siaus mí restituit

Per
lo vostre Sanct Esperit,

Qui
complex satisfacció,

Con
hom vos demana perdó

De
Jhesu-Christ, ni má ni peu

Ne
jurant mays dirá: – “per Deu!” –

IV.

NO
FARÁS FALS TESTIMONI.

Aquel
fá fals testimoni (27),

Qui
ab conseyl del demoni

Infama
son amich leyal,

E
son enemich atretal;

E
car fá contra lo manament

De
Deu, qui es adretament,

Será
punit infernalment,

Si
no fá restituiment;

E
car eu só aquel malvat

Qui
fals testimoni ay dat,

Vuyl
ne far satisfacció,

En
tant que tot aquels me dó,

Contra
los quals ay molt errat,

E
qu’ en fassen lur volentat;

Encare
qu’ els demán perdó

E
que ‘m desmenta p’ el mentó,

Pregán
Deu que a els ajut

Del
dan qui per mí ‘ls es vengut;

E
si en res los vòl punir

Qu’
a mí faça aquel mal sofrir.

V.
HONRARÁS TON PAYRE
É TA MAYRE.

Deus
es payre celestial,

E
sa mayre a tuyt moral

Es
mayre de gran pietats;

E
car no ‘ls ay tenguts honrats

En
mon còr, amant mays mon òr,

Mon
caval, mon aur e austor, (austor: azor : tipo de halcón;
falcó, cernícalo, esparver…)

Ay
contra ‘l manament falit;

Perque
‘s tany qu’ en sia punit

O
‘n faça satisfacció,

En
tant que a els tot me dó;

A
vos mon payre natural (28),

E
la mia mayre atretal

Ay
falit, car no ‘ls ay honrats

Tant
com dey, pus m’ han engenrats,

Perqu’
en fás satisfacció

En
quant prech Deus que m’ ho perdó,

E
vuyl los mays que mí honrar

E
a els servir me vuyl donar,

E
fassen de mí com senyor

E
sá eu vas a éls com servidor (29).

VI.

NO FARÁS LADRONÍA.

A
vos, mon Deu, ay mi emblat,

E
son me donat a peccat.

A
vos ay emblat honrament,

E
ay lo dat a mon parent.

E
d’ altres res ay embladas

A
homens mantes vegadas.

Encare
que mí ay emblat

En
quant al demoni só dat (30),

E
en tot aquest emblament

Ay
trencat vostre manament;

Perque
no ay altre conòrt

Mas
que me ‘n peneda molt fòrt,

E
que reta ço qu’ ay emblat

De
mon poder, e pietat

Me
reta a vos ab tal perdó,

Que
venga a salvació;

E
retaus de mon còr suspirs,

E
de ma volentat desirs,

E
de mos uyls lágremes, plòrs

E
penedir de mos errors.

VII.

NO FARÁS HOMICIDI.

Aquel
qui si matex té ‘n mòrt (31)

En
peccant fá a Deu gran tòrt;

Car
de Deu es per creament,

Per
ço que li faça honrament;

Lo
qual no ‘s pòt far ab morir

En
peccant, mas a bé vivir

En
virtuts e en sanctetat,

Contra
tot vici e peccat;

E
si altre home ha mòrt,

Fá
a Deu d’ aquel home tòrt;

E
aquel tòrt es doblement,

Perque
li ‘n tayn doble turment;

E
no ‘n fá satisfacció,

Si
no ‘n requer doble perdó,

E
que vença la mala mòrt

Ab
contricció e conòrt,

E
‘n la merce del Creador,

Mayre
de just e peccador,

La
qual vivifica home mòrt

Quant
de peccats se penet fòrt.

VIII.

NO LUTXURÍARÁS.

Car
Deus vòlch fós matrimoni,

Es
contra él lo demoni,

Qui
contra Deu fá son poder;

E
car Deus contra él vòl fer

E
mostrar que él es Senyor

De
tuyt li just e ‘l peccador,

Está
contra lutxuria,

Qui
‘l matrimoni desvia

De
la fí perqu’ es honestat;

Perque
Deus ha manament dat

Contra
lutxuria, e vòl

Qui
aquela fá que ‘n haja dòl,

E
que lo prech que li perdó

Faentli
satisfacció

De
contricció e plorar,

Que
sia angoxós e amar,

E
que sia molt pascient

Si
‘n fá d’ él negun venjament;

Perqu’
eu satisfás a mercé

Me
castetat, penedentme.

IX.

NO
COBEJARÁS LA MULLER DE TON VEHÍ. (codiciarás)

Caritat
es venjança

Bona
de bé comensança,

E
muler es per ço dada (arriba muller, con ll)

Que
sia d’ Adam lyvada,

Posada
en ordenament;

E
per ço fá Deus manament

Que
hom no sia cobeytòs (codicioso; codiciós)

Contra
orde, car no es bós

Nulla
res que contra orde ‘s fá;

E
qui lo manament desfá,

Es
contra Deu tròp erguylós,

E
son cás es tant perillós,

Que
si no demana perdó

E
no fá satisfacció

Ab
caritat e honestat,

En
infern será soterrat,

Infern
hon mays dolor no mòr,

Ni
consciencia de còr;

La
qual remòrt ab tal turment,

Qu’
espina no es tant punyent.

X.

NO COBEJARÁS LOS BENS DE TON VEHÍ.

Deus
ha vòlgut far mandament

Que
possessions ni argent

No
cobeeg de son vehí,

Per
ço qu’ él sia amich fí,

E
qu’ en Deu hage esperança

E
‘n homes sia amistança; (se encuentra homens, hòmens, y
homes)

Mays
eu n’ ay Deus desobeit,

Perque
m’ en tench fòrt per faydit,

E
fásne satisfacció (ne faig, ne fás, ne fach; en faig; y
hago satisfacción de ello)

Ab
caritat e ab perdó:

Ab
caritat car vuyl amar

Mon
prohisme, servir e honrar,

Qui
es mon vehí en quant hom es

E
en una especia ab mí m’ es,

Ab
perdó demanant perdó

A
Deu ab tal contricció,

Qu’
en hage en mon còr dolor

Qui
dó suspirs e als uyls plòr,

E
tot a caritat me rent

Que
faça de mí son talent.

XI.

DE
VEER.

Aquest
veer que Deus m’ ha dat

Ay
mantes vets tòlt e emblat

A
Deu, a mí e mon parent,

En
quant n’ ay fayt mant faliment;

Car
li uyl say qui son forat

D’
hon entra en lo còrs peccat,

Obrat
ay ab éls en veent
Peccats, per lo concebiment

Del
còr, desirant vanitat,

Per
ço que los uyls han guardat;

E
car ab los uyls ay mal fet,

Coven
qu’ els n’ estian a dret,

A
tal qu’ éls ne ploren sovén,

E
‘l còr ne sia peneden,

E
que no vengo ‘n
vanitat

Del
món, e quant haurán plorat (mundo; mon sin tilde, mon
payre: mi padre)

Ab
dolor e contricció,

Será
la satisfacció,

Ab
qui ha fet mal a volentat (32)

E
ab élls nuyl temps faça peccat.

XII.

DE
OYR.

Oyr
es per oyr parlar

De
Deu, e ‘ls seus nòms presentar

Al
còr que los vuyla amar,

E
la memoria membrar,
E entendre l’ enteniment,

E
que Deus haja honrament;
Mas eu ay mon oyr girat

A
malvestat e a peccat,

E
fás d’ él satisfacció

A
judici e a perdó,

E
prengalo qui mays hi ha (33),

Car
ço que ‘n farán me playrá;

E
si es jutjat a turment,

Vuyl
ne estar humil, pascient;

E
si lo vòl pendre perdó,

Vuyl
fer com sia ab él bò

En
tot ço que per él auray; (hauré; habré : tendré)

E
a perdó lo grayray (34), (grairé, agrairé; agradeceré)

Lausant
Deu que lo ha creat (loant; loando)

E
penedir m’ ay de peccat.

XIII.

DE
ODORAR.

Está
odór per odorar, (olfato, olor; aulor, olor; oler;
aulorar, olorar)

E
odórs per lo còr alegrar (olores; aulors, olors)

E
que lo vidal esperit

Ab
odorar sia nodrit;

Car
la odór que de fòrs vé,

Refresca
lo còr e revé,

Vivificant
dins l’ esperit,

Si
no es de subjet pudrit; (podrit : podrido)

Mays
eu ay ab odorament

Fayt
mant peccat e faliment;

Car
quant odorava la flor, (ya que cuando olía la flor)

E
degra lausar lo Senyor (deguera; y debiera o debiese loar
al señor)

Qui
ha donat plasent sentir

En
odorar, per él grayr, (grair; agradecer; gratias)

Desirava fornicament,

Qui
es peccat vil e pudent;

Perque
fás satisfacció

Odorant,
sotsmetent la raysó (sometiendo, so : sots : debajo :
“metiendo debajo”)

E
qu’ el faça venjament,

E
que ús d’ él honestament. (y que use de él honestamente;
ús, us : uso, costumbre)

XIV.

DE
GUSTAR.

Gustar
está per bò menjar

Ab
qu’ el còrs puscha sostentar; (sustentar)

E
Deus ay posada sabor,

Per
ço qu’ el home s’ enamor

A
menjar causes de bò grat, (coses : cosas)

E
que Deus ne sia lausat.

Mas
eu lausava la sabor

E
l’ amava mays qu’ el Senyor;

Perque
n’ ay fayt mortal peccat,

E
per dejuni sadollat, (ayuno)
E ab viandes de sabor

No
lo perdona lo Senyor;
Perqu’ eu vuyl dejunar tan fòrt

Que
lo còrs gran pena en pòrt,
Car aytal satisfacció

Aporta
de Deu lo perdó,

Lo
qual tramet Deus de bò grat

A
hom qui ha dejunat, (a quien ha ayunado; hom : hombre)

No
a aquel que umpl el carner, (umplir, omplir : plenar :
llenar; adimplere ?)

Tant,
que no n’ hi pòt mes caber.
(encontramos mays y ahora
mes, sin tilde;
también mes enfans : mis infantes, hijos,
niños)

XV.

DE
TOCAR.

En
tocar a Deus dar plaer

Per
ço que hom lo vuyla haver
Ordonadament per s’ amor;
Mas eu ne
só fayt peccador,

Car
ab plaer desordonat (desordenat; desordenado)

Ay
fayt mant jorn mortal peccat,

Car
mays ay amat lo tocar

Qu’
el Senyor que l’ ha volgut dar;

E
no’ n trobaray ja perdó

Si
no ‘n fás satisfacció

Ab
tocar d’ hon haja turment

Lo
còrs que hac delicament,

Tant,
qu’ en senta calt e fredor, (calor)

El
còr suspir e li uyl plòr;

E
si fás aytal tocament,

Al
còrs venrán de mantinent
De la gracia del Senyor,

Pietat,
perdó e amor,
Qui farán satisfacció

De
mon tocar, clamant perdó.

XVI.

DE
AFFAR.

Affar
es sen perque parlar

Significa
ço que hom vòl far;

E
es sen de nòu conegut,

E
mays que altre ha virtut

En
fer conexer lo Senyor

E
en procurar sa honor;

Car
él mostre ‘l concebiment

Qu’
hom ha, e ‘l cogitament,

E
mòu la boca Deu lausant,

E
als seus cent nòms nomenant,

Los
quals escrivim en rimar,

E
al Papa els volguem donar,

E
molt altre bé vé d’ affar

A
hom que bé ve sáb usar.

Mas
eu, las, ay ira mortal,

Car
de Deu ay dit molt de mal,

E
fásne satisfacció

Lausant
Deu, parlant que ‘m perdó,

E
lausant sa gran pietat, (y loando su gran piedad; sa : su;
la seua; la seva)

E
acusant mí de peccat.

XVII.

DE
IMAGINACIÓ.

Está
imaginació

Per
pendre ço que en lo sen fó (lo seny, seyn; el juicio, el
sentido)

Sentit
per los sis sentiments (35), (sentido por los seis
sentidos, sentimientos)

Per
ço que sia membraments, (membrar : recordar; recuerdos,
remembranza -s)

De
ço que es en temps passat;

Car
si no fós imaginat,

No
fóra fayt remembrament,

Ni
hom haguera moviment (tuviera; haguere, haguera : tinguere;
tingués)

A
certa obra ni a cert loch, (lugar; loc, lloc, lloch; locum,
locus, locumtenentem, Belloch…)

E
fora perdut tot lo joch, (y fuera perdido todo el juego;
encontramos fóra, fora)

E’
l delit que se ‘n pòt haver. (deleite, no delito)

Mas
eu, las, me dey fòrt doler, (las : caray y
similares; me dec : me debo)

Car
ma imaginació

Ay
virada en falió

Contra
Deu, perqu’ en son irat

E
ja no ‘n será perdonat

Si
no ‘n fás satisfacció,

Pregan
lo Senyor que ‘m perdó,

E
que ‘m ajuden a pregar

Contricció
e suspirar.

XVIII.

DE
MEMORIA.

Memoria
es per Deus membrar, (memoria, rememorar; memo)

E
es ço qui fá retornar

A
la volentat son amat,

Lo
qual amá en temps passat (36), (al cual amó en tiempo
pasado)

E
la memoria lo té ((lo
tiene)

En
temps present com lo sové.

Creá
Deus la memoria, (creó)

Per
ço que él membrat sia

E
que hom se guart de falir (y que el hombre se guarde de,
evite, fallar)

En
temps present e a venir. (en tiempo presente y venidero;
sdevenidor)

Mas
eu ay ab membrar errat

En
temps present e en passat,

En
mays membrar falsa amor

Que
bòn amor de mon Senyor;

Perque
me ‘n tench fòrt per faydit

E
son fayt de mí enemich

De
mon prohisme e del Senyor

Perqu’
en suspir, en planch e ‘n plòr,

E
fásne satisfacció

Aytant
com pusch, clamant perdó. (tanto como puedo, clamando,
implorando perdón)

XIX.

DE
ENTENIMENT.

Enteniment es lum qui pren

Aquela
causa qu’ hom enten:

E
está lum esperital
(espiritual)

Que
vál molt mays qu’ el corporal.

Aquest
lum ha ‘l Senyor creatz

A
tots qu’ en siam luminatz
Tot lo bé qu’ ens ha volgut dar

E
lo mal vullam esquivar; (y el mal queramos esquivar)

E
vòl que ab él sia entes (y quiere que con él sea entendido,
comprendido)

Lo
bé que fá e ço que es.

Mas
eu m’ ho tench tot per peccat,

Car
tantes vetz l’ ay ignorat; (veces; vets, vegades, vegadas;
voltes)

E
qui es peccat ¿qué fará?

Ni
lo Senyor ¿cóm m’ entendrá? (37)

¿Es
nuyl hom qui consel me dó (consell; consejo)

Cóm
pogués atrobar perdó?

No
say als mas en quant pusch dar

A
Deus mon entendre e amar,

E
pusch a él clamar perdó,

E
haver gran contricció.

XX.

DE
VOLENTAT.

Volentat
es flama qu’ encen

En
còr d’ hom enamoramen: (en corazón de hombre:enamoramiento;
enamorament sin t)
E es flama espirital (y es llama
espiritual)

Qui
vál mays que tot corporal.
Ha Deus creada volentat,

Per
ço que ab ella sia amat,
E ha la posada al còr,

E
vòl que sia el seu tresòr. (y quiere que sea su tesoro)

Mas
eu n’ ay lo tresor pertit,

E
ay lo de peccats complit;

Per
qu’ eu me ‘n tench tant per errat,

Que
si no m’ en es ajudat,

De
lo Senyor seray faydit,

E
seray de mal esperit.

Recorreray,
donchs, a perdo (recorreré, pues, a perdón)

E
faray satisfacció

Al
Senyor de ma volentat,

Qui
lo dó a sa pietat

O
a son judici leyal,

E
pórt la mon suspir coral. (solemos leer pòrt, aquí pórt,
diferente tilde)

XXI.

DE
JUSTICIA.

Justicia
es ço qui fá

Far
bé a hom qui bé amá,

E
mal a home qui ha tòrt;

E
está una virtut fòrt,

Tant
gran, que no ‘s lexa forçar,

Mas
ab penedir e esperar

De
Deus pietat e perdó,

Ab
suspirar contricció.

Contra
justicia ay errat

Mantes
vetz ab mortal peccat,

E
vuyl cobrar sa amistat.

Ab
esperança, pietat,

Faentli
satisfacció

D’
humilitat, contricció,

De
pasciencia, obeir,

De
caritat e penedir;

E
si no m’ ho vòl pendre a grat,

Fará
vas mi tòrt e peccat, (vers, envers; hará contra mí
entuerto y pecado)

Car
pus qu’ en son volgut jutjar,

No
‘m pòt segons dret nuyl mal far.

XXII.

DE
PRUDENCIA.

La
virtut qu’ es prudencia (en el poema rima con sia, el
acento en la i)

Es
ço qui fá que hom sia (sea; sigue, sigui)

Savi
en pendr’ el major bé,

E
lo mal esquivar de se.

Contr’
aytal virtut ay errat,

Lo
qual errament es peccat.

Cové,
donchs, ab ella gitar (conviene, pues, con ella expulsar, sacar,
aviar, aventar, etc)

De
mí ‘l peccat si ho pusch far:

Far
no ho pusch si no ‘m vé perdó

De
Deus ab satisfacció:

Satisfacció
no faray

Si
no propòs nuyl temps may (si no propongo “nulo tiempo
nunca”)

No
faça vas Deus faliment,

Ni
vas mí ni vas mon parent: (ni contra mí ni contra mi pariente;
vas : vers : versus, VS)

Lo
proposit no pusch haver

Si
en mon còr no ‘n ay doler,

Tant,
qu’ en suspir, en planch, e ‘n plòr

Em
tenga fòrt per peccador: (em : me; las metátesis son frecuentes
en textos antiguos)

Ni
‘l doler jámays no ‘m venrá, (jamás; jamays, en este
caso con la tilde en la primera a)

Si
Deus de mí mercé no ha. (si Dios de mí merced no tiene;
castellano antiguo “ha”)

XXIII.

DE
FORTITUDO.

Fortitudo
es la virtut

Que
té hom fòrt combatut

Ab
tentació de mal far,

E
per res no laxa errar,

Ans
lo fá esser vençedor,

E
esser fòrt combatedor.

Aytal
virtut ay perduda

Mantz
ayns, e si no ‘m ajuda (38), (muchos años, y si no me
ayuda; ayns, anys)

En
perdrela estay perdut,

E
com a home recrehut;

E
hom vensut ¿qué porá far (podrá)

Si
no s’ ajuda ab plorar,

Ab
suspirar, ab penedir,

E
que vuyla molt Deus servir?

E
tot aço no li val rè (y todo esto no le vale -de- nada)

Si
de Deus no li ve merce; (mercé, la encontramos con y sin tilde;
merced, gracia)

E
si vé ¿ahon estará (y si viene, dónde estará?;
encontramos hon, ahon, ahón, hón)

En
home hon tant peccat há? (en hombre donde tanto pecado
hay)

Noy
say consell, mas que esper (no -hi, hic- sé consejo, mas espero)

Que
‘n faça Deus a son plaer.

XXIV.

DE
TEMPRANCA.

Temprança
es virtut de bò grat

Per
la qual está sanitat;

E
dona mérits molt sovén,

E
parla hom sabiamen

Quant
ha menjat e no es ples, (ple; cuando ha comido y no está
lleno, ahíto)

E
pren aquel qui tròp ha mes

De
viandes en son mentó,

Reprenentlo
de son sermó;

Perque
temprança mays qu’ aur val

A
fer bé e esquivar mal.

E
car vas ela faydit só,

Vuy
li far satisfacció

Ab
dejunis e penedir,

Car
vas ela ay volgut falir;

E
vuyl estar en sa presó,

E
molt pregar Deus que ‘m perdó,

E
que temprança hem vuyla dar (y que templanza me quiera
dar; hem, em, me)

Contra
gola, qui fá menjar (gula; garganta, garganchó, cuello;
coll; collum – gollum)

Tant,
qu’ hom n’ es vil e descortes,

E
n’ es mal sá en tota res. (sano)

XXV.

DE
FE.

Fe
es virtut ab que entenen

Sobre
si nostr’ entendimen, (enteniment; entendimiento)

Creent
de Deu sa unitat, (su)

Encarnació,
trinitat,

Creador,
recreació (39),

Passió,
gloriació,

Devalá
e resucitá, (bajó; devall : debajo; va baixar, baixá; devallá)

Pujá,
e jutjarnos vendrá. (subió; pujar : subir, como en una
puja, pujar; vindrá)

Aquesta
fe está tresòr

De
ver sperit en lo còr.

Qui
ella pren ab caritat,

Ab
entendre mortificat

Sobre
sa natura e saber,

E
qui no la fá mantener (mantindre, mantenir)

Per
tot lo món, pus poder n’ ha,

En
gran judici n’ estará.

Contra
tal fe suy peccador,

Car
no ay tractada sa honor,

E
fásne satisfacció

En
quant a honrar ela ‘m dó (40).

XXVI.

DE
ESPERANÇA.

Esperança
es la virtut

Qui
alegra home cahút

En
peccat, e membr’ el perdó

De
Deus ab gran contricció.

Aquesta
virtut vá e vé

Ab
pietat e ab mercé;

E
vassen ab contricció (sen va, s’ en va; se ‘n va; se va)

E
torna ab mercé e perdó; (torne; vuelve; tornar : volver;
se pueden tornar las tuercas)

E
pòtne tot hom haver (ne pòt, ne pot; y -ne- puede todo
hombre, tener; “toto ome”)

Quant
en volrá a son plaer,

Ab
que li vuyla satisfar
(satisfer; satisfacer,
satis + facer, satis + fer; saciar de comida)

De
suspirar e de plorar,

De
penedir, mercé querir,

E
que no propós mays falir.

Contra
aytal virtut ay falit

Mant
jorn, perque n’ estay marrit;

Car
faent mal la vulle haver,

Perque
m’ en cové satisfer

A
Deus que li deman perdó,

E
qu’ hem sotsmeta a raysó. (y que me someta a razón)

XXVII.

DE
CARITAT.

Virtut
que fá comunitat

De
propis bens es caritat,

E
está font de bò amar

E
sens mijá e contra avar (41) (encontramos mijá, mitjá; y
sin medio y contra avaro)

Vestit
de avaricia (esta cia rima con volria; volria : querría; voler,
voldre : querer)

Qui
mays aur que deu volria,

Perque
avar no’ s pòt satlar (saciar)

En
nuyla res, ans ha estar

En
fòch e ‘n la ira de Deu,

En
que negú bé está seu, (nadie, ninguno; dingú; neguna :
ninguna)

Enans
es sotmes a tot mal, (sotsmés; sotmés; sometido, so, sot,
sots, sotz : debajo)

Lo
qual haurá eviternal.

¿Qué
farás, donchs, tú, hom avar? (harás)

¿Porás
te, donchs, ab Deu posar? (podrás)

Satisfé
contra ton peccat (satisfacer; satisfer)

Pregant
Deus que ‘t dó caritat (pidiendo a Dios que te dé
caridad; ‘t : et : te)

Que
es contra avaricia,

E
es corda ab que hom lia (lía, ata; liga, lliga; lligar :
atar; corda : cuerda)

Sa
volentat a bon amor,

E
a mercé del Salvador.

XXVIII.

DE
CASTETAT.

Castetat
es aquel habit

De
que matrimoni es vestit,

E
per ella es ordenat,

Contra
la qual ay fòrt errat

Ab
lutxuria malament,

Perque
‘n estay trist e tement

De
lo gran judici de Deu,

Car
trahit ay lo castel seu,

Lo
qual doná a castetat;

El
qual a ela ay emblat

E
a lutxuria l’ ay dat,

Qui
mantz jorns n’ ha pressa postat.

Còrs
¿qué faray pus qu’ eu no ‘t he

Car
lutxuria tot te té? (ya que lujuria todo te tiene; te : te; té :
tiene)
Porat ajudar castetat (te podrá ayudar
castidad; porá ‘t : porat)

Si
dó a Deus ma volentat,

E
ella fá tos uyls plorar, (tus; los teus, els teus)

E
al teu còr suspirs gitar,

E
que deman per tú perdó,

E
‘t faça estar a talió.

XXIX.

DE
HUMILITAT.

Humilitat
es la virtut

Qui
fá hom erguylós vençut,

E
quant dexe ‘n puja en sús (sus, sús, dessus, dessús :
arriba; francés sùr le pont …)

En
caritat e en bò ús;

E
lo contrari fá erguyl,

Perque
deuen plorar mei uyl,

E
mon còr deu haver dolor;

Car
eu com malvat peccador

Ay
desamat humilitat,

E
ab erguyl fí amistat; (hice; vaig fer)

Perque
en son d’ alt tant baix cahút (porque -en- soy de alto tan
bajo caído; soc; caigut)

Que
no ay força ni virtut;

Car
qui càu de l’ alta amor

De
Deu, no es crebant major.

¡Ah,
las! ¿e com hi pujaray

Pus
que ‘n erguyl cahút som say?

Car
ab erguyl hom en jus vá, (hacia abajo; contrario de sus,
dessus, dessús; dejus, dejús)

E
cell qu’ el Senyor no amá,
Tot‘ hora càu, si lo perdó

No
ha ab satisfacció.

XXX.

DE
DILIGENCIA.

¡Ah
Deus de diligencia!

¡E
cóm es contra accidia! (pereza; perea; latín acidia)

Car
ela la lessa e la pren

Quant
home está diligen

En
honrar lo molt alt Senyor;

E
está tan bò vençedor

Qu’
a son prohisme ha caritat (42)

E
de son mal es despagat;

E
jamays home accidiós

No
será mays son companyós;

Car
accidiós ha plaer

Quant
veu altre hom dexaser,

E
es irat si ‘l veu honrat;

Perque
eu me tench per enganat,

Car
no som estat diligent

Con
Deus haja gran honrament;

E
som estat accidiós

Contra
mon prohisme savaylós,

Mas
don ma satisfacció (43)

De
esperança e de perdó.

XXXI.

DE
LEYALTAT.

¡Ah
leyaltat! ¡e com sots vos (este sots : sou : sois; no es
el sots : bajo, debajo)

Contra
enveja, fayt virtuos!

Car
aquel queus ha en poder,

Nuyla
enveja vòl haver,

Ni
nuyl home l’ haja de vos,

Car
qui ‘us vòl no es envejós.

¡Ah
leyaltat! tan mal mí vá (44),

Car
tan pauch vos he amadá, (amada; quizás tilde para la rima
con vá)

E
d‘ enveje son tant amich, (se encuentran palabras con e y
a final, enveja; envidia)

Que
de vos son paubre e mendich; (que de vos soy pobre y
mendigo; au-> o)

Perque,
leyaltat, vos requir

Que
me ‘n jutjets a tal punir (juzguéis; jutgeu, jutgéu,
jusguéu, jusgueu, etc)

Qu’
en haja gran afflicció, (se usaba a menudo la doble efe,
ff; different, offici, etc.)

O
‘n fassa satisfacció

Del
tòrt queus ay e del peccat,

Car
d’ enveje ay estat privat;

¡Ah,
leyaltat! poray trobar (podré; poré)

Ab
molts suspirs, ab molt plorar,

E
ab vera contricció,

En
Deu pietat e perdó.

XXXII.

DE
PASCIENCIA.

¡Ah
Deus de pasciencia! (paciencia; se escribirá muchos siglos
con sc)

¡E
cóm ha poder a ira! (45)

Car
ira no ha nuyl poder

En
home que la vòl haver,

E
cell qui ira volrá sobrar

Ab
vos lo covenrà parlar. (se encuentran pocas à en estos textos)

¡Ah
pasciencia d’ amor

De
home just e peccador!

De
mí qu’ eus he pauch amada,

¿Volrietz
esser privada, (voldríes, voldries, volríes, volries; querrías)

Sius
fás gran satisfacció (si us faig; si os hago gran satisfacción)

En
esperar de Deus perdó

Per
vostra amor, e que turment

Mon
còr en mant suspirament,

E
mos uyls en sovén plorar,

E
ma bòca en mercé clamar, (boca; se encuentra escrito con tilde
ò, y sin tilde; bocha)

E
mes oreyles en oyr (orelles; orejas; oyr : oír; escoltar :
escuchar)

Quant
de vos ausirán mal dir, (oirán; ausir : oyr)

E
mes mans contraligar, (contralligar; ligar : lligar : atar,
liar)

E
mos peus vos per tot sercar? (cercar; buscar; recerca :
investigación, búsqueda)