VII.
Mout mi plai quan vey dolenta
La malvada gent manenta
Qu’ ab paratge mov contenta;
E m plai quan los vey desfar
De jorn en jorn vint o trenta,
E ‘ls trop nutz ses vestimenta,
E van lur pan acaptar,
E s’ ieu ment, m’ amia m menta.
Vilas a costum de trueia,
Que de gent viure s’ enueia;
E quant en gran ricor pueia,
Per que ‘l deu hom la tremueia
Totas sazos tener vueia,
E ‘l deu del sieu despensar,
Qui son vilan non aerma
En deslialtat lo ferma,
Per qu’ es fols qui be no ‘l merma,
Quan lo vetz sobrepuiar;
Quar vilas, pus si conferma
En tan ferm loc si referma,
De maleza non a par,
Que tot quan cossec aderma.
Ja vilan non deu hom planher,
Si ‘l vetz bras o camba franher
Ni ren de sos ops sofranher,
Quar vilan, si dieus m’ ampar,
Per planher ni per complanher,
Nuls hom no ‘l deu ajudar,
Enans deu lo fag refranher.
Rassa, vilana tafura,
Plena d’ enjan e d’ uzura,
D’ erguelh e de desmezura,
Lur faitz non pot hom durar,
Quar dieu geton a non cura
E leialtat e drechura,
Adam cuion contrafar;
Dieus lur don mal’ aventura!