XVI.
Aissi quo ‘l malanans,
Quant a sas grans dolors
E treballas e plors,
Sos dols e sa tristors,
Suy eu, e ‘ls ay peiors,
Per lo vescoms prezans
Qu’ es mortz, per qu’ en deu aver
Tot Narbones ira e dol, jorn e ser,
Quar perdut an lur senhor natural;
Dieus li fassa, s’ il platz, lay bon ostal!
Qui cassara engans
Hueymais d’ era enans
Quo ‘l vescoms caps d’ onors,
E capdels e gardans?
Aras l’ a volgut aver
Nostre senhors et ab se retener,
Que say mest nos non a laissat aital
Ni de Fransa tro ‘l rey de Portogal.
Greu mortz, tu fas plorans
Estar ab grans dolors
Ducx et emperadors,
Cavaliers e sarjans,
Quar bayssatz lur valors;
Qu’ el mielhs dels pus melhors
N’ as menat, don es dans,
Tan de dol n’ ay, qu’ a pauc no m lays chazer,
E nueg e jorn el cor ira mortal,
Que si soan sai tug li Proensal.
Ni y garava ricors,
Paires e capdelhans,
E ‘n tug avia poder:
E qu’ elh sia mortz, las! e qui s pot tener
Que no s plore ab gran dolor coral,
Quar en sa mort prendem tug dan e mal.
Hueymais er mos afans
Dolens ab grans freiors,
Dels frugz ben afruchans
E ‘l mielhs e ‘l pus amans
E ‘l pus humilians
Que, mil ans a, nuls hom pogues vezer,
Era ‘l vescoms N Amalricx dous, lial,
Que de maire non nasquet pus cabal.
Et a luy platz, ben deu a nos plazer;
Mas preguem lo tug ensems a jornal
Qu’ elh lo met’ al regne celestial.
Jean Esteve.