Monges, digatz, segon vostra sciensa,
Qual valon mais Catalan o Franses,
E met de sai Guascuenha e Proensa
E de lai met la terra dels dos reis;
E quar sabetz d’ els totz lur captenensa,
Vueill que m digatz en quals plus fis pretz es.
Aiso us sai dir, N Albert, senes faillensa,
Qual valon mais ni don ven maier bes;
Sill cui donars e bels manjars agensa,
Qu’ amples vestirs porton e bels arnes,
E son ardit e feront demanes,
Sill valon mais, segon ma conoisensa,
Que ill raubador estreg, nesci cortes.
Monges, d’ aiso vos aug dir gran erransa,
Que ill nostre son franc e de bel solatz;
Gent acuillens e de gaia semblansa
Los trobaretz e dejus e disnatz;
E per els fo premiers servirs trobatz;
E podetz ben en Peitau o en Fransa
Morir de fam, s’ en convit vos fiatz.
Per dieu, Albert, mout a gran de triansa
Entr’ els Franses e ‘ls Peitavis honratz,
Car ill son larc e d’ onrada acoindansa,
Et es tost ricx paubr’ om, s’ es lur privatz;
E ill vostre nut chantaran, si chantatz,
Mas ja per els non empliretz la pansa,
Si estradas o romieus non raubatz.
Monges, manjars ses gabar e ses rire,
Non pot esser fort cortes ni plazens;
E ill nostre sabon tan be far e dire
Per qu’ an mais pretz de totas autras gens
Et anc Franses dejus non fo jauzens:
Leu pot esser chascus d’ els bos garnire,
Qu’ a lurs enfans laisson lur garnimens.
Pauc pot laissar, Albert, al mieu albire,
Apres sa mort nuils hom a sos parens,
Que, quant es vius, de sai non a que frire;
Ans, quan li faill raubars, es totz dolens:
Qu’ ieu en conosc de cavaliers cinc cens
Qu’ anc un non vi sobre caval assire,
Ans los pren om emblan ab los sirvens.
Albert de Sisteron et le Moine.