XX.
Messonget, un sirventes
M’ as quist, e donar l’ o t’ ay
El son d’ En Arnaut Plagues;
Que autr’ aver no t daria,
Que non l’ ay; ni s’ ieu l’ avia,
Que s’ era de mil marcx ricx,
D’ un denier no t’ en valria.
Qu’ en tu non es nulha res
De so qu’ a joglar s’ eschai,
Que tos chans no val ni play,
Ni tos fols ditz non es res;
E croya es ta folia,
E paubra ta joglaria
Tan que si no fos N Albricx
El marques que es tos dicx,
Nulhs hom no t’ alberguaria.
Que d’ aisso, qu’ aras pus play,
As pus qu’ anc non aguist may
E si negus hom que sia
Tu non creiras sos casticx,
Quar per folhor t’ es abricx
Tal que per sen no t valria.
Per tu blasmon lo marques
Li croy joglar e ‘l savay,
Per lo ben que elh te fay;
Per qu’ ieu vuelh qu’ en Verones
Al comte tenhas la via;
Mal dig, que mais li valria
Us braus balestiers enicx
Que traisses als enemicx
Que s’ ieu tu li trametia.