24 de mars de 2018. (Ya han passat 7 añs avui que repasso, no la edito, la entrada de Luis Arrufat)
Algúns dels que van arrivá tart, uns atres que no van podé vindre, me van demaná que posara aquí la charrada.
Com es mol llarga la posaré en cuatre díes, cuatre parts. Ya sé que no es lo mateis, pero ere massa llarga pa posala en un día.
Tols (tos) vull advertí que no es lo mateis llichila aquí que sentila allí, en lo ambién de la chen, del murmull, dels presentes, encara que va ñaure tot lo rato un silensio espés, sol se sentíe la meua veu, trencada per la emosió, per sol la meua.
Pot sé que algún troset ya tos sono de algún atra charrada pero ñabie que esplicau tot, desde lo prinsipi, tota la chen que ñabíe y la que faltáe eren mol importanta.
Buenas tardes: En primer lugar quiero agradecer la presencia de todos los que nos acompañan; su asistencia a este acto es muy importante para nosotros; es una esperanza para que más gente conozca nuestra preocupación; la preocupación de nuestra forma de hablar, la preocupación del Chapurriau.
Sé que algunos de los presentes no hablan chapurriau; les pido disculpas porque a continuación me voy a expresar en esa forma de hablar; hoy no podría ser de otra manera. Un grupo de valientes ha creado, “Amics del Chapurriau”, una asociación cultural para defenderlo donde haga falta. Entonces hoy el protagonista principal es el Chapurriau; es su día. Podrán comprobar que es fácil de entender. Me imagino que la mayoría de los que no lo entienden, hoy tienen a su lado algún amigo o familiar que lo habla, él les podrá aclarar cualquier duda que se les presente. Sino, al terminar, me pongo a su disposición para explicarles cualquier cosa que les pueda interesar y que no hayan entendido.
Avans de escomensá, vull agraí a tots los que esteu aquí el que haigau vingut. Sol está aquí; en natres; acompañanmos, ya vol dí que algo sentiu per la nostra manera de parlá. Que encara que sigue mol a dins, mol al fondo tos preocupe lo que li pugue pasá o, cuan lo menos, tos voleu enterá per qué un grapat de valens, de bochos según uns atres, se atrevisen a chunís y a ficá ilusió, tems que li furten a la seua familia, dedicasió, dinés a camins y, sobre tot, mol cor, aisó tot. Algo tindrá este asunto pa que chen de totes les edats, homens y dones, de mols pobles; de moltes clases de trevalls, cada u en la seua opinió política; estiguen chuns, fasquen paret pa defendre esta causa.
24 de mars de 2018. 2/4.
Entonses vam escomensá a escriure, com Deu, nostre siñó, mos va doná a entendre; cada un igual com u parláe al seu poble y MILACRE, si parlán mos enteníem tots; tamé escribín, mos seguiem entenén, mos seguim entenén. La proba es que en la nostra escritura, sense cap de gramática, mos vam presentá a un concurs en un trevall escrit en Chapurriau y vam guañá lo primé premio. U vach fe com vach podé, en lo Chapurriau de fa mols añs de Vallchunquera; no u haguera sabut fe de un atra manera. Y está demostrat, cuan se posen los sentimens damún de la taula; cuan se intente defendre la verdat; cuan se pose lo cor en un trevall; cuan la emosió is per la boca o per les puntes dels dits com en este cas; si estem tots chunits, la verdat triunfe; is a daván.
Los resultats del trevall de tota esta chen escomensen a eisí a la llum, tenim una paret a Facebook; bueno pos allí la machoría ya escriu en chapurriau, cada u com lo parlen al seu terreno, al seu poble, a la seua casa, perque ña que aclarí que la nostra forma de parlá es diferenta a cada puesto, casi a cada carré, casi a cada porta; pero te una virtut, cuan mos trovem, cuan mos parlem y ara tamé cuan u escribim, mos entenem tots. Eisa es la particularidat de la nostra llengua que, al mateis tems es moltes llengues y es una sola.
Tením un poeta, mol bo per siart, después tos u demostrará. Tenim cronistes de la actualidat, que tots los matins mos donen lo bon día desde a on viu cada u; chen que mos informe del tems que fa a cada puesto; persones que mos fan enrecordá de palabres que casi se han perdut; un ermitaño que te dos o tres personalidats, ni ell se aclaris, pero natres lo comprenem. Tenim un escritó, lo Sabinet, gran escritó, ya ha escrit dos llibres; eise, desde Fórnols, mos conte contalles de tota la zona, ha buscat papés y li han contat histories y aisó mos u escriu a natres. Tenim algunes dones, sí, tamé dones, que mos conten cosetes, los ha costat pero ara ya mos entretenen de cuan en cuan en los seus escrits, sempre en Chapurriau, en lo seu Chapurriau, en lo nostre Chapurriau. Tenim delegats a unes atres regions: Cataluña, Castellón, Valensia, Isles Balears, Canaries, …. Están repartits per micha España, inclus ne tením un, mol travieso, a Alemania; tots ells mos escriuen en Chapurriau.
Tenim chen preparada, que investigue sobre la nostra manera de parlá, busque y rebusque. Ña chen que estudie y defén quel nostre parlá es espesial, que no es catalá, que es més vell que lo catalá.
Mes chen mos ha seguit, mes chen mos seguirá, escriviu tots, tots teniu coses que contá y sino, feu com lo agüelo Sebeta, tos u inventeu. Pero escriviu, conteulos als vostres fills, als vostre nets com ere lo vostre poble cuan ereu menuts, es lo que fa lo agüelo “Sebeta” y tos diré una cosa: “may es tart pa escomensá, encara u podeu fe, seguiume”.
Cuan un maestre veu que los seus estudians triunfen e isen per amun triunfán als seus trevalls, te que sentis orgullós y sabé que cuan arribo lo momén la seua llaó no se perderá, seguirá creisen y fen de llaó pan un atra chen y aisí la historia seguirá y lo chapurriau ya may se acabará.
Avui an este momén tos invito a chuniutos a natres; tots sou nesesaris, tots mos feu falta; lo Chapurriau mos nesesite a tots, a vatres tamé; la vostra forsa chun en la nostra, mos fará més forts, més durs pa aguantá les tronades que se mos venen damún. No tos cregau que es un camí fasil, es un camí difisil, ple de clots, ple de pedres, ple de aigüeres, pero al remat, al cap de la costa está lo nostre campo, lo campo que es de tots desde fa mols añs, lo campo del Chapurriau; nol disarem piarde, lo defendrem; u ham de fé.
Ña chen nova que li agrade lo chapurriau, que nol ha deprés perque no li u han enseñat, o perque nol coneisie y ara li agrade, es lo momén, ña que fel creise, que ne vinguen més, per lo menos que no se piardeguen los que tenim.
Va ñaure un tems que a la machó part del terreno que abarcáe lo Reinat de Aragó se parláe lo antepasat del Chapurriau; pasán los añs, la forma de parlal va aná evolusionán; a cada territori de una manera diferenta, y se van aná independisán de natres, encara que se seguien pareisen y mol, perque mos enteniem tots. Y va resultá lo valensiá, lo mallorquí, lo catalá y lo nostre chapurriau, tots en les seues característiques particulás perque venim del mateis parlá, pero tots diferens per les mescles que li ham anat afechín y, encara aisí, mal que be, tots mos seguím entenen. Tenim los mateisos arrails.
A la nostra part, al Aragó actual, la cosa va aná de un atra manera: lo Chapurriau en un prinsipi se parláe a tot lo Aragó, pero poc a poc, lo castellá se li va aná minchán terreno hasta quedá lo Chapurriau sol a este tros de tiarra que ara ocupem natres, un troset de les tres provinsies.
Pa acabau de arreglá, si ya teniem al castellá que mos espentáe per un costat, ara mos han posat lo catalá, que sino u arreglen, mos espente per l’atre; mos invadís completamen, pos han fet que los maestres lo u enseñon a les escoles als nostres chiquets. Mal camí y picho remei pa una llengua minoritaria com la nostra. Son masa enemics.
Al prinsipi, fa mols añs, cuan se va formá lo reinat de Aragó, al 1063 lo Fuero de Jaca, ya teníe moltes palabres del nostre Chapurriau de avuí; ere lo seu antepasat y que dingú tos engaño, an aquells añs ni existíe Cataluña, ni existie lo catalá; no habíe nascut, ni siquiera estáe embarasada. Entonses cóm mos volen dí que natres parlém catalá, a lo milló ells parlen lo chapurriau. Natres no ham anat al seu terreno a dí que lo que parlen es un derivat del Chapurriau; ni los ham insultat dien si son de dretes o de isquiarres o si son fascistes o no perque no están de acuerdo en natres. Tenim educasió, tenim respiate per tot lo mon.
Mos acusen y mos critiquen, dien que natres no podem escriure en Chapurriau perque no tením gramática. Y yo dic, ells tenen gramática sol desde fa sen añs; entonses tots los escrits que diuen que tenen de avans, no valen perque tampoc teníen gramática, cuan los van escriure. Anem a se serios y a portamos com bons veins, y no com enemics, no com invasós com ells se porten estos añs. Pero sobre tot ells a la seua casa y natres a la nostra.
Los que parlem lo Chapurriau no som de cap FRANJA, no som la quinta provinsia de Cataluña, com ells diuen als seus papés.
Som de Aragó, en molta honra; de les tres provinsies: Teruel, Huesca y Saragosa; encara que cada un lo parlem tamé en les nostres particularidats.
24 de mars de 2018. 3/4.
Si ara, per un momén, tots tanquem los ulls y mos imaginem la mateisa plasa de dal, eisos mateisos carrés, fa mol añs: veurem que estáen plens de chen de aquells tems, dones en chambres, faldetes y devantals agranán los carrés en la granera o en lo ramás; homens en lo mocado al cap, camisa sense coll, lo achustadó, la blusa, la faisa, los pantalóns de pana y acabán en unes espardeñes de cáñamo o en unes albarques, carregán los animals. Mos miren serios, están preocupats. Sils escoltem mos diuen que asó va mal, que cada añ va baisán la chen que viu als pobles. Que la que quede se va fen vella, se va morín. Que no ñá recambi. Quels chovens no tenen atre remei que buscás la vida fora, a les grans siudats o inclus a uns atres paisos, que pan aisó han estudiat, en lo sacrifisi de sons pares y en los esforsos dells mateisos.
Pero sils mirem al ulls, eisos ulls teragañosos, allí dins tenen un atra preocupasió. Allo que ells van resibí de sons pares y estos dels seus antepasats y que mos van disá en tan cariño: la manera de parlá, se está perdén, sense remei; y mos miren y veuen que no estem fen tot lo que podriem fe pa defendrela. Que la machoría mon anem a la capital y no la u enseñem als nostres fills y sobre tot, los que encara aguanten als pobles, eisos pocs que están allí, que avui están aquí, se la disen furtá; pareis que tot los donó igual, es que se sentisen impotens, se han rendit …
Pos aisó es lo que no pot sé. Per aisó ha nascut esta asosiasió y ya ne ñan unes atres com No Parlem Lo Catalá, Facao y tantes atres. Pero estem separats, ham de espentá tots al mateis tems, en la mateisa direcsió. Fen rogle al voltán del parlá; que dingú més lo toco; es nostre. Ahí están los agüelos del atre costat que mos u diuen, que mos u enrecorden y que mos u advertisen: en pasán lo tems la historia, la nostra historia, la historia del Chapurriau mos pasará cuentes. Que cuan arribo eise momén que no mos trovo en les mans vuides.
Ña algo més que mos volen dí, mos volen avisá: ¿Qué tos pase?, mos pregunten. ¿No vau tindre prau en lo que mos va pasá a natres, en lo que vam fe mal natres? ¿Non voleu dependre? Diseumos que tos donem un consell: Teniu cuidau en la política. ¿Per qué; en los pocs que quedau al poble, teniu que está reñits los uns en los atres per cuestions polítiques?. Depreneu de natres, vam acaba mal, mol mal, reñín entre natres, matanmos entre natres. Primé es lo poble, después ya vindrá la comarca, la provinsia y la autonomía. Lo primé que mirará per vatres será lo poble, lo vostre poble. Depreneu de la política; es mol puñetera. Avans de les votasions ya se veu quí guañará, entonses a presentá una candidatura de eise partit y a votal, sigue qui sigue, per dintre penseu lo que vullgau; aisí, al sé los dos del mateis coló, més achudes tindreu.
Pero no van tindre en cuenta que natres, encara que no som guerrés, tampoc mos rendim tan fásilmen, que farem soroll; aquí están “Los Amics del Chapurriau”, mos defendrem; per algo corre per les nostres venes la mateisa sang de aquells almogávars aragonesos que daván del enemic cridáen mol fort: “ARAGÓ, ARAGÓ”; pos ara natres cridarem, igual de fort: “CHAPURRIAU, CHAPURRIAU”. Y no mos podrán fe callá.
Se que aquí ña chen que llichis al agüelo “Sebeta” a la paret, avui se estrañará ésta no es la forma de les charrades del agüelo, pos no; per tot lo que tos hay contat; lo “sebeta” está triste, es pesimiste, este camí mos portará a la ruina, cada camí ne som menos; dels poquets que ne quedem, uns som mol vells ya y part de la chuventut está dividida per culpa de la dichosa política; mal camí; futuro ruin, aisina no podem aná; no podem seguí. Tenim que di: PRAU!. Y cambiá.
Aquí, ña chen importanta, es nesesarí que, ells que poden, fasquen algo per la nostra llengua, que, per un momén, se olvidon del coló de la camisa que porten y trevallon pa disá una bona heransia als seus fills, als seus veins, als que venen detrás; igual que los nostres antepasats mos u van disá a natres; es una obligasió de esta tiarra; nols podem fallá ni als que venen detrás ni als que sen van aná, confián en natres.
Achudeumos, escolteumos, per lo menos vatres, los de la nostra tiarra, los que sou com natres; los que ham vegut la mateisa aigua, ham respirat lo mateis aire, los que ham minchat les mateises sopes escaldades en un poquet de oli y un poquet de sal, les mateises farinetes cuan neve, lo mateis postre de la neu rostida al forn; los que ham anat y después ham enviat a buscá lo rascadó del ventadó; los que ham anat los rades dies del añ a la plasa o a la fonda a veure la mula en tantes orelles o tantes cogues com dies tenie lo añ; los que, chuns, en les llagrimetes al ulls, ham anat acompañán al fosá a tota eisa chen bona que avui, al tancá los ulls, la ham tornat a veure a la nostra bora, dienmos lo que esperen de natres; que no se mereisen lo que estem fen, millo dit lo que no estem fen.
Bona tarde.
FIN.
