GES m. Alchez, alchés.
(DCVB)
Guix; cast. yeso. De fusta, de ferre, calç, geç, doc. a. 1366 (Rubió Docs. cult. ii, 153).
Unes posts de raiola e ges per a tenir les escudelles en dita cuyna, doc. a. 1533 (Miret Templers 578).
Refr.
—«Qui fa carbó i ges, mai té diners».
Fon.: ʤés (Ribagorça, Conca de Tremp, Balaguer, Pla d’Urgell, Ll., Fraga, Camp de Tarr.); ʧés (Tamarit de la L., Maella).
Var. form.: algeps, algés, guix.
Etim.: del gr.-llatí gypsu, mat. sign.
3. GES topon.
a) Poblet agregat al municipi de Sercs.—b) Riu que passa per Vidrà i St. Pere de Torelló i desaigua prop de St. Feliu de Torelló.
Etim.: desconeguda, segurament pre-romana; relacionable amb Ger i Gerri?
a) Poblet agregat al municipi de Sercs.—b) Riu que passa per Vidrà i St. Pere de Torelló i desaigua prop de St. Feliu de Torelló.
Etim.: desconeguda, segurament pre-romana; relacionable amb Ger i Gerri?
4. GES pron. i adv. ant.:
V. gens.
V. gens.
5. GES var. dialectal mall.,
per jas (segona persona singular d’imperatiu de haver: hages, té). Ges!, y axò és un pèsol, Roq. 13.
per jas (segona persona singular d’imperatiu de haver: hages, té). Ges!, y axò és un pèsol, Roq. 13.
