Rinaldo de Asti, robat, va a pará a Castel (Castell) Guiglielmo y es albergat per una Siñora viuda, y desagraviat dels seus mals, sano y salvo torne a casa seua.
De les desventures de Martellino contades per Neifile sen van enriure les dames desmedidamen, y sobre tot entre los jóvens Filostrato, a qui, com estabe assentat a la vora de Neifile, va maná la Reina que continuare en lo novelá; y sense esperá, va escomensá:
Hermoses Siñores, me séntigo inclinat a contátos una historia sobre coses católiques entremesclades en calamidats y en amors, que sirá per ventura útil habéla sentit, espessialmen a qui no haygue resat lo padrenuestro de San
Julián moltes vegades, encara que tingue bon llit, mal se hospede.Ñabíe, pos, en tems del marqués Azzo de Ferrara un mercadé de nom Rinaldo de Asti que, per los seus negossis, habíe anat a Bolonia; habénlos provist y tornán a casa, li va passá que, habén eixit de Ferrara y caminán cap a Verona, se va topetá en uns que pareixíen mercadés pero eren uns
malandrins y homes de mala vida y condissió.
Éstos, veénlo mercadé y jusgán que debíe portá mols dinés, van pensá que a la primera ocasió li robaríen, y per naixó, per a que no notare cap sospecha, com homes humildes y de bona condissió, sol de coses honrades y de lealtat anaben parlán en ell, mostránse tan com podíen y sabíen humildes y bons als seus ulls,
pel que ell creíe que ere bona cosa habéls trobat. Anabe sol en lo seu criat y lo seu caball. Y caminán y charrán, com sol passá, van arribá a discutí sobre les orassions que los homes dirigixen a Déu. Y un dels maleáns, que ne eren tres, li va di a Rinaldo:
– Y vos, gentilhome, ¿quina orassió acostumbréu a resá per
los camins? A lo que Rinaldo va contestá:
– En verdat yo soc home ignorán y rústic, y poques orassions ting a má, ya que vic a la antiga y conto dos sueldos per vinticuatre dinés, pero no per naixó hay dixat de tindre per costum al aná
pels camíns resá pel matí, cuan ixco del albergue, un padrenuestro (parenostre,
paternoster) y un avemaría per l´alma del pare y de la mare de San Julián, y después demano a Déu y an ell que a la nit tinga bon
albergue. Y ya moltes vegades me hay vist, anán pels camíns, en grans
perills, y escapán de tots hay estat per la nit a un bon puesto y ben albergat; pel que ting firme fe en que San Julián me haygue conseguit de Déu esta grássia; no me pareix que podríe aná be lo día, ni arribá be la nit, si no li haguera resat pel matí.
Entonses aquell, que ya sabíe lo que li passaríe, se va di per anell – «Falta te fará, perque, si no fallam, te albergarás ben mal segons me pareix». Y después li va di:
– Yo tamé
hay viachat mol y may hay resat, encara que u hayga sentit a mols recomaná, y may me ha passat que per
no resá d
ixara de albergám be; y esta nit podré
u vore quí se albergará milló, o vos que
u hau fet o yo que no
hay resat.
Be es verdat que yo
en ves de resá dic lo Dirupisti o la Intemerata o lo De Profundis que són, segóns una yaya meua solí
e dím, de grandíssima virtut.
Y parlán aixina de varies coses y continuán lo seu camí, y esperán lo puesto y ocasió per al seu mal propósit, va passá que, sén ya tart, del atre costat de Castell Guiglielmo, al vadejá un riu aquells tres, veén la hora que ere y lo puesto solitari y amagat, lo van assaltá y robá, y dixánlo a peu y en camisa, sen van aná, diénli:
–
Ara mir
es a vore si
lo teu San Julián te done esta nit bon albergue, que lo nostre be mos
donará. Y,
vadeján lo riu, sen van aná.
Lo criat de Rinaldo, veén que lo
assaltaben, no va fé res per ajudál,
sino que donán la volta al caball, no se
va aturá hasta Castell Guiglielmo, y entrán allí, sén ya tart, sense cap dificultat va trobá albergue. Rinaldo, que se habíe quedat en camisa y descals, sén gran lo fret y
neván encara mol, no sabén qué f
é, veén arribada ya la nit,
tremolán y
castañejánli (castañolejánli) les dens, va escomensá a mirá al voltán en busca de algún
amagatall aon puguere
passála nit sense
morís de fret; pero no veén
ne cap perque no fée mol que habíe
ñabut guerra an aquella
comarca y tot
se habíe
cremat y arrasat, espentat pel fret, se
va adressá,
trotán sense caball, cap a Castell Guiglielmo,
sense sabé que
lo seu criat ha
bíe fugit allí, y pensán que si puguere entrá allí, algún socorro li
enviaríe Déu.
Pero la nit tancada l
o va agarrá casi una milla
lluñ del burgo,
per lo que va arribá allí tan tart que, están
les portes
tancades y barrages y los
pons eixecats, no va pugué entrá
a dins.
Plorán en doló y desconsoladamen,
buscabe al voltán aón podríe
embutís per a que al menos no li
nevare a damún; y per
sort va vore una casa sobre
les muralles del burgo
com un balagosto cap a
fora,
y an aquell ráfec va pensá quedás hasta que fore de día; y anánse
n allí y habén trobat una porta
daball de aquell
alero, com estabe tancada, reun
ín una miqueta de palleta que per allí prop
ñabíe, triste y en doló se va quedá, moltes vegades queixánse a San Julián, diénli que no ere digne de la fe que habíe
ficat en ell. Pero San Julián, que l
o volíe be, sense
tardá mol li
va proví un bon albergue.
Ñabíe
an este burgo una Siñora viuda, bellíssima de cos com la que mes, a qui lo marqués Azzo amabe tan com a la seua vida y aquí a
la seua disposissió la fée está. Y viví
e la Siñora an aquella casa
damún del ráfec aon Rinaldo se hab
íe anat a
refugiá. Y lo día
d´abans habíe vingut lo marqués aquí per a
gitás per la nit en ella, y a la seua casa secretamen habíe manat preparáli un bañ y un bon sopá.
Y están tot
preparat, y res mes que la arribada del marqués esperán ella, va passá que un criat va arribá a la porta,
portabe notíssies al marqués per
les que va tindre que ficás en camí
en seguida; pel que, manán di a la Siñora que no lo
esperare,
va colá rápidamen.
En lo que la dona, una mica desconsolada, no sabén qué fé, v
a pensá en ficás al bañ preparat per a
l marqués, después
de sopá y
después sen aniríe al llit; y aixina, se va ficá
a dins del bañ. Estabe este bañ prop de la porta aon lo pobre Rinaldo estabe
gitat acurrucadet; pel que, están la Siñora
al bañ, va sentí lo
s plos y l
o tremolá de Rinaldo, que pareixíe habés convertit en
una sigüeña. Y cridán a
la seua criada, li va di:-
Ves a ba
ix y mira fora dels muros al peu de eixa porta quí ña allí, y quí es y lo que fa. La criada
hi va
anáy,
ajudánla la claridat del aire, va vore al que en camisa y descals estabe allí, com se ha dit,
tremolán com les rames de un saúc, y li va preguntá quí ere. Y Rinaldo, tremolán tan que
ben justet podíe articul
á una paraula, quí
ere y cóm y per qué estabe allí
li va pugué di, y después va escomensá a
rogáli que, si fore possible, no lo
dixare allí morís de fret durán la nit. La criada, sentín compa
ssió, va torná a la Siñora y tot
lay va
contá; y ella, tamé sentín Piedat, se
n va enrecordá de que teníe la clau de aquella porta, que algunes vegades serví
e per a
les entrades de amagatontes del marqués, y va di:
– Ves y óbrili sense fé soroll; aquí está este sopá que no teníe qui sel minjare, y per a podél albergá ña puesto de sobres.
La criada, habén alabat mol la humanidat de la Siñora, hi va aná y la va obrí; y habénlo fet entrá, veénlo carpidet y esglayadet, li va di la Siñora:
–
Depressa, bon home, entra an aquell bañ, que encara está calén. Y ell, sense esperá mes
invitassions,
uva fé de bona gana, y reconforta
t en aquell
a cal
doreta, de la mort a la vida li va pareixe habé tornat. La Siñora li va fé prepará robes que habíen sigut del seu home, mort poc tems abans, y
una vegá ficades pareixíen fetes
per an ell; y esperán
a vore qué li manae la Siñora, va escomensá a doná grássies a Déu y a San Julián que de una nit tan roína com la que li esperabe l
o habíen
librat y a bon albergue, pel que pareixíe, conduít. Después de aixó, la Siñora, algo descansada, habén manat fé un grandíssim foc
a la enchumenera de un de
ls salons,
va aná cap al raconet del foc y
li va preguntá qué ere de aquell bon home. A lo que la criada va contestá:- Siñora meua, se ha vestit y
es un bon mosso y pareix
persona de be y
de bones maneres.
– Ves– va di la Siñora- , y crídal, y disli que vingue aquí al foc, y aixina sopará, que sé que no ha sopat.
Rinaldo, entrán al salón y veén a la Siñora y pareixénli prinsipal, la va saludá y li va doná les grássies pel benefissi que li habíe fet. La Siñora lo va vore y lo va escoltá, y pareixénli lo que la criada li habíe dit, lo va ressibí alegremen y en ella familiarmen lova fé assentás a la vora del foc y li va preguntá sobre la desventura que lo habíe portat allí, y Rinaldo li va narrá totes les coses pel seu orden. Habíe la Siñora sentit algo de alló cuan la arribada del criat de Rinaldo al castell, per loque se va creure lo que ell li contabe, y tamé li va di lo que del seu criat sabíe y cóm fássilmen podríe trobál pel matí.
Después
de que la taula
se va pará com la Siñora va volé, Rinaldo
anella,
rentades les mans, se va ficá a sopá.
Ell ere alt de estatura, y hermós y
agradable de cara y de maneres loables y grassioses, y jove de
mijana edat; y la Siñora, habénli ya moltes vegades
ficat los ulls damún y
apressiánlo mol, y
com lo marqués
ya no vindr
íe a gitás
en ella, tenín l
a ganeta sensual desperta al cap, después del sopá, eixecánse de la taula,
a la seua criada
li va preguntá si li pareixíe be que ella, ya que lo marqués la habíe burlat,
disfrutare de aquell be que la fortuna li habíe enviat. La criada,
veén lo dessich de la seua Siñora, la
va anim
á a
seguíl; pel que la Siñora, tornán al foc aon habíe dixat sol a Rinaldo, escomensán a
mirál amorosamen, li va di:- ¡A
y, Rinaldo!, ¿qué
caviléu tan? ¿No creéu podé recuperá un caball y
unes cuantes robes que
hau perdut? Conforté
utos,
alegréutos, estéu
acasa vostra; y mes vull
dítos: que,
veéntos en
eisses robes damún, que van sé de
l m
eu difún home,
me pareixéu vos ell mateix, me han vingut esta nit mes de sen vegades dessichos de
abrassátos y de
besátos, y si no haguer
a tingut temó de
desagradátos per sert que
u hauría fet.
Rinaldo, sentín estes
paraules y veén
rellampegá als ulls de la dona, com no
ere un tontet, sen va aná a trobála en los brassos uberts y va di:- Siñora meua, pensán que per vos puc sempre di que estic viu, y mirán alló de aon me
vau traure, gran
sanguangada siríe la meua si yo tot lo que puguera
setos agradable no me ingeniar
a en fé; y aixina, contenté
u lo vostre dessich de
abrassám y
besám, que yo tos
abrassaré y tos besaré
bena gust. Después de aixó no
van calé o caldre mes paraules. La dona,
tota ruenta de dessich, se li
va aventá als brassos; y
lo va apretá mil vegades, l
ova bes
á y atres tantes
vegades va sé besada per nell, eixecánse de allí se
n van aná
cap a la alcoba y sense esperá, gitánse, hasta que va
apuntá lo día, los seus dessichos van cumplí. Pero después
de eixí la aurora, eixecánse, per a que alló no puguere sé sospecha
t per dingú, donánli algunes robes y
omplínli la bossa de dinés, rogánli que tot alló g
uardare en secreto, habénli enseñat primé
quin camí
teníe que seguí per a
entrá al burgo a buscá a
l seu criat, per aquella
porteta per aon habíe entrat l
o va fé eixí.
Ell, al aclarís lo día, donán mostres de vindre de mes lluñ, ubertes les portes, va entrá an aquell burgo y va trobá al seu criat. Después, vestinse en les atres robes que a les alforjes s´habíen quedat, y pensán en montá al caball del criat, casi per milagre de Déu va passá que los tres malandrins que la nit anterió li habíen robat, per un atra malesa feta después, habíen sigut pessigats y portats an aquell castell y, per confessió, li va sé restituít lo caball, les robes y los dinés y no va pedre mes que un parell de ligues de les calses (miches) de les que no sabíen los bandoleros qué habíen fet. Pel que Rinaldo, donánli grássies a Déu y a San Julián, va montá a caball, y sano y salvo va torná a casa seua; y als tres maleáns, al día siguién, los van portá a sacsá los peus al aire.
TERSERA
Me gusta esto:
Me gusta Cargando...
Relacionado - Related